TEMA 1. LA CONCEPCIÓ DE L'ESPACIO GEOGRÀFIC. CORRENTS ACTUALS DEL PENSAMENT GEOGRÀFIC.

ÍNDEX

1. Introducció
2. El concepte d'espai geogràfic: la geografia com a ciència de síntesi
3. Conceptes clau de l'anàlisi geogràfica: lloc, territori, paisatge, regió i escala
4. Antecedents: de la geografia clàssica a la institucionalització decimonònica
5. El determinisme ambiental: Ratzel i l'escola alemanya
6. El posibilisme: Vidal de la Blache i l'escola francesa
7. La geografia regional: Hettner i Hartshorne
8. La revolució quantitativa i la geografia teorètica
9. Les geografia crítiques i humanístiques: Harvey, Santos i Tuan
10. La geografia a l'era digital: SIG, teledetecció i big data
11. Diferenciador: el debat Schaefer–Hartshorne i el gir de la revolució quantitativa
12. Aplicació didàctica i relació amb el currículum (Secundària, Comunitat Valenciana)
13. Conclusió
14. Bibliografia i referències legislatives
15. Orientacions per a l'estudi

1. Introducció

Algunes preguntes són tan elementals i tan escorrides com aquesta: què és l'espai geogràfic i què distingix la geografia de les altres ciències que també se n'ocupen? El geòleg, l'economista, l'ecòleg o l'historiador treballen amb el territori, però cap no l'interroga de la manera com ho fa el geògraf. Comprendre aquesta mirada específica — com s'ha construït, com ha canviat i en què consistix avui — no és una qüestió ornamental per a qui aspira a una plaça del Cos de Professors d'Assença Secundària en l'especialitat de Geografia i Història: és la primera condició per ensenyar geografia amb sentit i per defensar davant d'un tribunal que la matèria té un objecte propi, un mètode rigorós i una funció formativa irremplaçable en l'educació de la ciutadania.

Aquest tema reunix dues grans qüestions estretament lligades. La primera és de naturalesa epistemològica: en què consistix l'espai geogràfic, per què es definix la geografia com a ciència de síntesi entre el físic (* physis * ) i el humà (* anthoros ), i quins conceptes vertebren la seva anàlisi —lugar, territori, paisatge, regió, escala —. La segona és de naturalesa historiogràfica: com ha evolucionat el pensament geogràfic des de l'antiguitat clàssica fins als corrents contemporànies, en un debat no lineal on cada escola ha reaccionat contra l'anterior. Determinisme i posibilisme, geografia regional i geografia teorètica, geografia radical i humanística, gir cultural i gir digital: cadascun d'aquests parells definix una concepció diferent de l'espai i, amb ella, una forma diferent de fer i d'ensenyar geografia.

El plantejament que seguix combina tres mirades. La * *epistemològica * *, que pregunta per l'objecte i el mètode de la disciplina. La * * historiogràfica * *, que resseguix els corrents del pensament geogràfic en la seva successió i en la seva contraposició. I la * * * * que situa aquest debat en el marc legal vigent a la Comunitat Valenciana — * * -LOMLOE (LO 3/2020 ) * * * * , Real Decret 217/2022 * * per a l'ESO, * * Real Decret 243 / 200202 * * per al Batxillerat, * * Decret 107/2022 * * i * * Decret 108/2022 , de 5 d'agost, del Consell * * — i en les decisions concretes que el professorat pren quan ensenya a llegir un mapa, a interpretar un paisatge o a pensar espacialment els grans reptes del món actual.

2. EL CONCEPTE D'ESPACI GEOGRÀFIC: LA GEOGRAFIA COM CIÈNCIA DE SÍNTESI

El terme és el grec** * (terra) i* graphein* (descriure), i en la seva acunyació clàssica designava, en efecte, la descripció de la Terra. Aquesta arrel descriptiva, però, ha quedat molt enrere. La geografia contemporània no descriu la superfície terrestre, sinó que explica i interpreta com les societats humanes produixen, organitzen, perceben i transformen l'espai en què viuen. El seu objecte d'estudi no és l'espai euclidià, abstracte i homogeni del matemàtic, sinó el espai geogràfic : aquella porció de la superfície terrestre organitzada per les societats humanes en interacció amb el medi natural.

D'aquesta definició se seguix el tret epistemològic més característic de la disciplina: la geografia és una la consciència de síntesi o* ència pont . Es situa a la frontera entre les ciències de la natura i les ciències socials, i la seva vocació consistix precisament en relacionar el que altres ciències separen. Davant de la clima-tologia, la geomorfologia, la demografia o l'economia —que aïllen un component per estudiar-lo en profunditat —, la geografia es pregunta com aquests components es combinen en un lloc concret per produir una realitat territorial singular. Per això sol parlar-se de la tensió entre la physis* (el substrat físic: relleu, clima, aigües, terres, vegetació) i el anthropos (l'acció humana: població, poblament, activitats econòmiques, poder, cultura). L'espai geogràfic és el producte d'aquesta interacció permanent, i la seva anàlisi exigix una mirada capaç d'incorporar ambdues dimensions sense reduir una a l'altra.

Aquesta doble naturalesa també ha estat la font del debat intern principal de la disciplina, l'anomenat : és la geografia una sola ciència o dues (física i humana) feblement unides per l'objecte comú? La resposta majoritària, sostinguda des d'Humboldt fins avui, és que la unitat de la geografia residix no en un objecte exclusiu —pus compartix gairebé tots els seus objectes amb altres ciències — sinó en un punt de vista propi: l'enfoc espacial, corològic o territorial. El que fa geogràfic un problema no és què s'estudia, sinó com s'estudia: des de la localització, la distribució, la relació i l'organització en l'espai.

La tradició geogràfica ha condensat aquesta manera de mirar en un conjunt de pincipis metodològics que conserven validesa pedagògica: el de eloqualització (Ratzel), que situa tot fenomen en un lloc precís mitjançant coordenades o cartografia; el de descripció , que caracteritza amb rigor els fets observats; el de comparació (Ritter, Vidal de la Blache), que contrasta llocs i regions; el de aconnexió o relació causal el qual busca les relacions entre fenòmens físics i humans; el de activitat o evolució (Jean Brunhes), que recorda que l'espai és dinàmic; i el de generalitat o extensió, que aspira a inscriure el cas local en regularitats més àmplies. Aquests principis no són relíquies erodites: continuen ordenant el treball del geògraf i estructuren, adaptats, l'ensenyament escolar de la matèria.

3. CONCEPTES CLAU DE L'ANÀLISI GEOGRÀFIC: LUGAR, TERRITORI, PAISAJE, REGIÓ I ESCALA

L'espai geogràfic no es pensa amb una sola categoria, sinó amb una família de conceptes que il·luminen diferents facetes de la realitat territorial. Dominar-los amb precisió és imprescindible, perquè cada corrent del pensament geogràfic ha privilegiat un o altre i els ha carregat de significats diferents.

El flugar designa una porció de l'espai dotada d'identitat i de significat per als qui l'habiten. És la categoria de l'experiència viscuda, de l'arrelament, de l'escala propera i quotidiana. La geografia humanística el convertirà en concepte central: davant de l'espai abstracte i mensurable, el lloc és l'espai carregat de valors, memòria i emocions. El teritori introduix, en canvi, la dimensió del potder i l'apropiació : és l'espai delimitat, gestionat i controlat per un grup humà o per una institució política. Tot territori implica límits, sobirania, identitat col·lectiva i projecte; d'aquí que sigui concepte nuclear en geografia política i en ordenació del territori.

El (Paissatge) és la dimensió perceptible i visible de l'espai geogràfic, la fisonomia que resulta de la interacció entre els elements naturals i l'acció humana acumulada al llarg del temps. La geografia distingix tradicionalment entre paisatges naturals i fumanitzats o culturals , encara que avui es subratlla que només existixen paisatges sense empremta antròpica. El Conveni Europeu del Paisatge (Consell d'Europa, Florència, 2000) el definix com a «qualsevol part del territori tal com la percep la població, el caràcter de les quals sigui el resultat de l'acció i la interacció de factors naturals i/o humans», definició que integra de manera exemplar el component físic, l'human i el perceptiu.

La Barcelona és la categoria amb la qual la geografia ha delimitat i classificat l'espai en unitats coherents. Una regió és una porció de l'espai amb trets d'esclassat interna que la individualitzen davant de les contigües. La geografia clàssica va distingir les regions naturals, definides per criteris físics; el posibilisme francès va desenvolupar la regió geogràfica o pays, unitat de vida on natura i societat es funden; i la geografia quantitativa va introduir les regions funcionals o nodals, articulades per fluxos al voltant d'un centre. La regió ha estat, segons les èpoques, l'objecte per excel·lència de la geografia (paradiga regional) o el blanc de les seves crítiques (revolució quantitativa).

Finalment, la escala és el concepte transversal que travessa tota anàlisi geogràfica. En sentit cartogràfic, és la relació entre les distàncies del mapa i les reals; en sentit conceptual, és el nivell d'aproximació — local, regional, nacional, global — des del qual s'observa un fenomen. L'escala no és neutra: canviar-la transforma el que es veu i el que s'explica. Un problema local (la contaminació d'un riu) es revela global quan s'amplia l'escala (el canvi climàtic), i a la inversa. El pensament a diferents escales i el joc entre elles — el que la didàctica actual anomena Escampament multiescala — constituix una de les destreses geogràfiques més valuoses i una de les més difícils d'ensenyar. A aquestes categories s'afegixen conceptes operatius com localització , la disposició espacial, xarxa, fluixo i sistema territorial, que completen l'instrumental analític de la disciplina.

4. ANTECEDENTS: DE LA GEOGRAFIA CLÀSICA A LA INSTITUCIONALITZACIÓ DECIMÒNIC

El pensament geogràfic fon les arrels a l'antiguitat, quan el saber sobre la Terra es va bifurcar en dues grans tradicions que encara avui poden reconèixer-se. La primera és la corogràfica o descriptiva , orientada a descriure països i pobles, que té una figura més gran de (c. 64 a.C.–24 d.C.), autor d'una monumental Geographica en disset llibres que reunix el saber del món helenístic. La segona és la massamàtica o cartogràfica , preocupada per la forma i les dimensions de la Terra i per la seva representació, que culmina en Clau Ptolomeo (c. 100-170 d.C.): la seva Geographia va sistematitzar l'ús de coordenades de latitud i longitud, va proposar mètodes de projecció i va fixar una imatge del món que, transmesa per la ciència àrab i recuperada en el Renaixement, va condicionar la cartografia europea durant més d'un mil·lenni. Abans que ells, Eratóstenes de Cirene (s. III a.C.) havia mesurat amb notable exactitud la circumferència terrestre, i els geògrafs àrabs medievals — Al-Idrisi, Ibn Batuta — van mantenir viva la tradició durant l'eclipse europeu.

La geografia moderna, entesa com a disciplina científica autònoma, no cristal·litza però fins al segle XIX, i ho fa de la mà de dues figures alemanyes contemporànies a les quals es reconix com a : Alexander von Humboldt (1769-1859) i Carl Ritter (1779-1859). Humboldt, savi universal i viatger incansable — la seva expedició a l'Amèrica equinoccial entre 1799 i 1804 és llegendària —, encarna la vocació integradora i naturalista de la disciplina. En la seva obra monumental Kosmos (1845-1862) va aspirar a oferir una descripció física de l'univers entès com un tot interconnectat, i va asseure les bases de la geografia física moderna, de la biogeografia i del mètode comparat basat en l'observació empírica i el mesurament. Ritter, primer catedràtic de geografia a la Universitat de Berlín, va fer una oració per a la disciplina humana: la seva vasta Erdkunde (Geografia, publicada des de 1817) va concloure la Terra com el «fegar de l'home» i va buscar les relacions teleològiques entre els pobles i els seus territoris, anticipant la geografia humana i regional.

D'aquests dos fundadors arrenquen les grans tradicions que la resta del tema desenvoluparà. D'Humboldt procedix la vocació naturalista, comparativa i sintètica; de Ritter, l'atenció a la relació entre societat i mitjà i l'enfocament regional. Que ambdós morissin el matix any, 1859 —el matix en què Darwin va publicar L'origen de les espècies —, marca simbòlicament la fi de l'etapa fundacional i l'obertura de la geografia als grans corrents doctrinals que es disputarien el segle següent, la primera de les quals, el determinisme, es nodriria precisament de l'evolucionisme darwinià.

5. EL DETEMINISME AMBIENTAL: RATZEL I L'ESCOLA ALEMANA

El primer corrent doctrinal de la geografia moderna és el ** determinisme ambiental** o ** determinisme geogràfic**, la formulació més influent del qual és deguda al geògraf alemany Fridrich Rtazel ** (1844-1904). Un cop format inicialment com naturalista i profundament marcat pel darwinisme, Ratzel va traslladar a l'estudi de les societats humanes els esquemes de la biologia evolutiva. La seva tesi central, exposada en la** Anthropogeographie* (dos volums, 1882 i 1891) i en la Politische Geographie (1897), sosté que el mitjà físic condiciona de manera decisiva el desenvolupament de les societats : el clima, el relleu, la disponibilitat de recursos o la posició determinarien el caràcter, la cultura, l'economia i fins i tot el destí polític dels pobles.

En aquest marc Rtzel va elaborar conceptes d'enorme repercussió posterior. Va conèixer l'Estat com un organisme viu ** que nix, crix i mor, i que necessita expandir-se per sobreviure; d'aquí la seva noció més cèlebre i més problemàtica, el** Lebensraum ** o** espai vital** : el territori que un poble necessita per desenvolupar-se plenament. Rtzel dotava així de aparent fonament científic a la idea que el creixement d'un Estat requerix la conquesta de nous territoris. La deriva ideològica d'aquest concepte seria tràgica: la geopolítica alemanya d'entreguerres, i molt en particular Karl Haushofer , el van reelaborar fins a convertir-lo en coartada pseudocientífica de l'expansionisme nazi, el que va llançar un descrèdit durador sobre tota la geografia política determinista.

El determinisme va tenir notable projecció internacional. Als Estats Units, la geògrafa Ellen Churchill Sempt va ser despípula de Ratzel, va difondre les seves tesis en influencies of Geographic Environment* (1911), i Elsworth Huntington va portar l'ambientisme al seu extrem en Cibilization and Climate (1915), on atribuia el progrés de les civilitzacions a la benignitat del clima templat. Aquestes formulacions, avui insostenibles i no exemptes de biaixos etnocèntrics i racistes, van tenir però el mèrit històric de plantejar amb força el problema de la relació entre societat i mig, que seguix sent central per a la geografia. La crítica al determinisme no negaria aquesta relació, sinó la unidireccionalitat i el caràcter mecànic amb que el determinisme la concebia. D'aquesta crítica naixeria, a França, el corrent contraposat.

6. EL POSIBILISME: VIDAL DE LA BLACH I L'ESCOLA FRANCESA

Davant el determinisme alemany es va alçar, a finals del segle XIX i començaments del XX, la escola geogràfica francesa, fundada per Paul Vidal de la Blache (1845-1918) i coneguda per la doctrina que sosté: el posibilisme. Vidal va invertir els termes de la relació racestaliana. El medi, va sostenir, no imposa comportaments: oferix possibilitats entre les quals les societats trien en funció de la seva cultura, la seva tècnica, la seva història i les seves tradicions. La natura proposa; l'home disposa. El matix terme "posibilisme" va ser afegit més tard per l'historiador Lucien Febvre, aliat dels geògrafs a l'escola dels Annals, en la seva obra La Terre et l'èvolution humaine (1922), on va consumir la doctrina en una fórmula memorable: "no hi ha necessitats, sinó possibilitats".

El pensament de la vidalià s'ha articulat al voltant de diversos conceptes fecundats. El de o* milieu*, entès no com a força determinant, sinó com a marc de relacions. El de el gènere de vida (* genre de vie*), potser la seva aportació més original: el conjunt coherent de tècniques, hàbits i formes d'aprofitar el mitjà que un grup humà ha anat decantant històricament i que caracteritza la seva relació amb el territori (el pastor de muntanya, el pagès de la plana, el pescador del litoral). I el de ió entesa com, unitat de vida on la natura i l'acció secular de l'home s'han fos fins a produir una personalitat geogràfica reconeixeble. La seva obra mestra, el Tableau de la géographie de la France (1903), concebut com introducció a la gran Histoire de France d'H Joan Lavisse, és el model canònic d'aquesta geografia regional descriptiva i de síntesi. Pòstumament es van publicar les seves Principes de géographie humaine (1922), que van fixar els fonaments de la nova geografia humana.

L'escola vidaliana va dominar la geografia acadèmica durant mig segle i va formar una brillant generació de deixebles: Jean Brunhes, autor de La Géographie humane (1910) i sistematitzador dels seus principis; Albert Demangeon, especialista en geografia rural i agrària; Emmanuel de Martonne, gran geògraf físic; o Raoul Blanchard, mestre de la geografia regional alpina. El postibilisme va consolidar el perdigma regional com el nucli de la disciplina: l'objectiu del geògraf seria identificar, delimitar i descriure regions, aprehendint la individualitat de cada porció de l'espai. Aquesta concepció, humanista i literària, generosa en la seva atenció al detall i a la síntesi, seria també, caminant el temps, el blanc predilecte de la crítica quantitativa, que li reprotxaria el seu caràcter descriptiu, subjectiu i poc explicatiu. Abans, però, la geografia regional rebria la seva formulació teòrica més rigorosa en el món germànic i anglosaxó.

7. LA GEOGRAFIA REGIONAL: HETTTER I HARTSHORNE

Tot i que el posibilisme francès va ser l'expressió més brillant del paradigma regional, el seu fundamentació teòrica més sòlida prové del geògraf alemany Alfred Hettner (1859-1941). Hettner va definir la geografia com a * (del grec*, regió*, regió): la ciència que estudia la diferenciació de l'espai terrestre, és a dir, com i per què les diferents porcions de la superfície de la Terra diferixen unes d'altres. De la mateixa manera que la història és la ciència del temps (organitza el coneixement cronològicament) i les ciències sistemàtiques són les de les coses (organitzen el coneixement per categories), la geografia seria, segons Hettner, la ència de l'espai : organitza el coneixement corològicament, per regions. Aquesta concepció, exposada en Die Geographie: ihre Geschte, ihr Wesen und ihre Methoden (1927), atorgava a la disciplina un estatut epistemològic singular i li assignava un lloc propi en el sistema de ciències.

La formulació d'Hettner va ser recollida, difosa i portada a la seva màxima expressió pel geògraf nord-americà Richard Hartshorne (1899-1992) en una obra que va marcar època: The Nature of Geography (1939). Hartshorne va definir la geografia com l'estudi de la diferenciació areal (areal diferentiation) de la superfície terrestre, això és, del caràcter variable de les àrees i de la combinació singular d'elements que fa de cada regió un conjunt únic. Va insistir en el caràcter diogràfic de la disciplina: la geografia s'ocupa del particular, de la individualitat de cada regió, i no de la formulació de lleis generals, que seria tasca de les ciències sistemàtiques o nomotètiques. La geografia regional era, així, el cor i la culminació del que fare geogràfic.

Aquesta concepció idiogràfica i regional va constituir l'ortodoxia dominant en la geografia acadèmica anglosaxona i europea fins ben entrats els anys cinquanta. Tenia la fortalesa de reivindicar la vocació sintètica de la disciplina, però arrossegava dues debilitats que els seus crítics no tardarien a assenyalar: el seu caràcter essencialment descriptiu — descriure regions no és explicar-les —, i la seva renúncia programàtica a la generalització i a la capacitat predictiva, que l'allunyava del model de cienticitat reeixint en la postguerra. La reacció contra Hartshorne, protagonitzada per Fred Schaefer, obriria la transformació més radical que ha conegut la disciplina: la revolució quantitativa.

8. La recollida química i la GEOGRAFia teoricopràctica

A partir dels anys cinquanta, i amb particular intensitat als seixanta, la geografia va experimentar un bolco epistemològic que els seus protagonistes van denominar i que va donar lloc a l'anomenada geografia teorètica o teòrica. El seu fonament filosòfic va ser el * o positivisme lògic del Cercle de Viena, amb el seu ideal d'una ciència unificada basada en la formulació de lleis, la quantificació, la modelització i la contrastació empírica d'hipòtes. Aplicat a la geografia, aquest ideal exigia abandonar la descripció regional idiogràfica i buscar, en el seu lloc,* regularitats espacials susceptibles d'expressar-se en lleis i models: la geografia havia de convertir-se en una ència nomotètica de l'espai.

El manifest fundacional va ser l'article de Fred K . Schaefer "Exceptionalism in Geography: A Methodological Examination", publicat el 1953 als Annals of the Association of American Geographers, en què s'atacava frontalment la concepció hartshorniana (l'apar-te següent analitza en detall aquest debat). A partir d'aquí, la nova geografia es va organitzar en focus innovadors —la Universitat de Washington a Seattle, amb William Garrison i els seus deixebles; Lund, a Suècia, amb Torsten Hägerstrand; i Cambridge, al Regne Unit — i es va dotar d'un instrumental teòric i matemàtic inèdit. Es van recuperar els clàssics de la teoria de la localització Johann Heinrich von Thünen i el seu model de l'Estat aïllat sobre la localització agrària (1826); Alfred Weber i la localització industrial; i, sobretot, Walter Christaller, la qual teoria dels llocs centrals (Die zentralen Orte in Süddeutschland, 1933) explicava la jerarquia, la mida i la distribució dels nuclis urbans mitjançant principis geomètrics de mercat, transport i administració, complementada després per August Lösch.

Sobre aquestes bases, la geografia quantitativa va produir obres de referència com Theoretic Geography (1962) de William Bunge, i Locational Analysis in Human Geography (1965) de Peter Haggett, que va oferir una síntesi brillant del Brian Berry va aplicar l'anàlisi de factorial a les ciutats; Totten Hägerstrand va modelar la difusió espacial de innovacions i va fundar la geografia del temps (time geography ); i proliferar els models gravitatoris, els índexs de concentració i les anàlisis de xarxes. L'espai geogràfic es concebia ara com a poc abstracte , isòtrop i mensurable, on la distància era la variable explicativa per excel·lència. La geografia es va tornar en sentit estricte: el seu objecte no eren ja les regions singulars, sinó les lleis i models de l'organització espacial.

La revolució quantitativa va transformar profundament la disciplina: la va dotar de rigor metodològic, de vocació explicativa i predictiva, de connexió amb la planificació territorial i d'un llenguatge comú amb les altres ciències socials. Però va suposar aviat les seves pròpies crítiques: se li va reproxegar haver sacrificat la riquesa del concret a l'ideal d'exccions, haver reduït l'espai humà a geometria i distància física —ignor el poder, la desigualtat i el significat — i haver conreat una neutralitat èticament insostenible en un món travessat per conflictes. D'aquestes crítiques, unes de signe social i altres de cultural i subjectiu, naixerien els corrents contemporànies.

9. LA GEOGRAFIES CRÍTIQUES I HUMENÍSTIQUES: HARVEY, SANTS I TUAN

A finals dels anys seixanta i durant els setanta, en el clima de contestació social de l'època —la guerra de Vietnam, els moviments pels drets civils, el Maig del 68, la consciència de les desigualtats Nord-Sud —, la geografia quantitativa va ser sotmesa a una doble impugnació que va donar origen a dos grans corrents complementaris: la geografia radical o crítica ** i la** geografia humanística **.

La geografia radical, d'inspiració predominantment, va denunciar que la geografia quantitativa, sota la seva aparença de neutralitat científica, era en realitat funcional al sistema capitalista i cega davant de les desigualtats espacials que aquest produix. La seva figura més gran és el geògraf britànic David Harvey, la trajectòria personal del qual exemplifica el gir de la disciplina: després de signar un dels manuals cimera de la geografia quantitativa, Explanation in Geography, va publicar el 1973 Social Justice and the City (Urbanisme i desigualtat social), obra que trencava amb el positivisme i abraçava el materialisme històric per analitzar la ciutat com a producte de les relacions socials de producció i de la lògica d'acumulació del capital. Harvey desenvoluparia després una influent teoria de la producció social de l'espai i dels processos d'inflació capitalista. Al costat d'ell, la revista Antipusde, fundada el 1969, i geògrafs com Richard Peet o William Bunge —cuia Detroit Geographical Expedition va portar la geografia als barris pobres — van articular aquest corrent compromès.

Al món iberoamericà, l'aportació decisiva a la geografia crítica és la del brasiler Milton Santos (1926-2001), la veu més original de la geografia del Sud global. En obres com per uma Geografia Nova (1978) i A Natureza do Espaço (1996), Santos va concebre l'espai geogràfic com un sistema indissociable d'objectes i d'accions , una instància social produïda històricament, i va analitzar amb lucidesa la desigual distribució de la tècnica, la informació i el poder en el món globalitzat. La seva noció dels circuits superior i inferior de l'economia urbana als països subdesenvolupats i la seva crítica d'una globalització presentada com a "fàbula" són referències imprescindibles. Sants, primer geògraf del Tercer Món guardonat amb el premi Vautrin Lud — el "Nobel de la geografia" — el 1994, va demostrar que la teoria geogràfica podia pensar-se també des de la perifèria.

Paral·lelament, la geografia humanística va reaccionar contra el quantitativisme des de l'altre flanc: no el del poder i la desigualtat, sinó el del significat i l'experiència. Inpirada en la fenomenologia i en l'existencialisme, va reivindicar l'ésser humà com a subjecte que percep, sent i dóna sentit a l'espai, davant del homo economicus racional i abstracte dels models. La seva figura més llegida és el geògraf xinès-estatunidense Yi-Fu Tuan, autor de * Topophília* (1974) — on acunya el concepte de * topofília* com el llaç afectiu entre les persones i els llocs — i de * Space and Place: The Perspective of Experience* (1977), on distingix amb finor el * espai* (abstracte, obert, de la llibertat i el moviment) del * lugar* (credret, carregat de valor, de seguretat i d'arrelament ) . Al costat de Tuan, Edward Relph (* Place and Placeless , 1976), Anne Buttimer* i David Llei van desenvolupar aquesta geografia de l' espai viscut i percebut

Estretxament relacionada amb l'anterior, la geografia de la percepció i del comportament (behavioural geography) va estudiar com les persones construixen imatges mentals de l'espai i prenen decisions a partir d'elles. El seu instrument característic són els o mapes cognitius, popularitzats per The Image of the City (1960) de Kevin Lynch i per Mental Maps (1974) de Peter Gould i Rodney White. Aquest corrent va demostrar que l'espai que guia la conducta humana no és l'espai objectiu del cartògraf, sinó l'espai percebut, deformat per l'experiència, la informació i els valors de cada subjecte.

Finalment, des dels anys vuitanta i noranta, la geografia s'ha diversificat en un ventall d'enfocaments d'aire postestructuralista agrupats sota etiquetes com, , Gir cultural i geografia del gènere. Edward Soja, en Postmodern Geographies (1989), va reivés la centralitat de l'espai en la teoria social — l'anomenat agriol espacial i David Harvey , en The Confion of Postmodernity (1989), va analitzar la "compressió espai-temporal" del capitalisme tardí. La geografia feminista i del gènere , amb Doreen Massey ( Space, Place and Gender , 1994) i Gilian Rose ( Feminism and Geography , 1993), va mostrar que l'espai està travessat per relacions de gènere. I la nova geografia cultural , hereva del paisatge cultural de Carl Sauer i reformulada per Denis Cosgrove, analitza l'espai com a text i construcció simbòlica carregada de significats i identitats.

10. LA GEOGRAFIA A L'ERA DIGITAL: SIG, ELECECCIÓ I BIG DATA

El corrent més punxant de la geografia contemporània no és pròpiament una escola de pensament, sinó una i metodològica que ha transformat radicalment tant la recerca com la pràctica professional i l'ensenyament de la disciplina: la Es pot entendre, en certa manera, com una segona revolució quantitativa, potenciada ara per una capacitat de càlcul, de captura i de representació de dades espacials inimaginable en els anys seixanta.

El seu instrument central són els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG), la paternitat dels quals s'atribuix al geògraf britànic- Roger Tomlinson , creador del Canada Geographic Information System a mitjans dels anys seixanta. Un SIG és un sistema informàtic capaç de capturar, emmagatzemar, gestionar, analitzar i representar informació, és a dir, vinculada a coordenades espacials. Els SIG han convertit el mapa, d'imatge estàtica, en una base de dades dinàmica i analítica organitzada en capes superposades (relieve, hidrografia, usos del sòl, població, xarxa viària), sobre les quals és possible realitzar consultes, creus, mesuraments i modelitzacions complexes. Programes com ArcGIS o programari lliure QGIS són avui eines de treball quotidià en l'ordenament del territori, la gestió ambiental, la planificació urbana o la prevenció de riscos.

Als SIG se suma la remote sensing*): l'obtenció d'informació de la superfície terrestre a distància, mitjançant sensors instal·lats en satèl·lits (els programes Landsat, o l'eutràtia Copernicus amb els seus satèl·lits sentinal) o en aeronaus i drones. La teledetecció proporciona imatges multiespectrals que permeten vigilar la desforestació, mesurar l'expansió urbana, seguir l'evolució dels cultius o avaluar catàstrofes naturals gairebé en temps real. Els sistemes de posicionament global (GPS, i el seu equivalent europeu ) han democratitzat la localització precisa i la captura de dades sobre el terreny.

La frontera més recent és la de la geografia del big data i la neogografia . Els telèfons intel·ligents, les xarxes socials geolocalitzades i els sensors de l'Internet de les coses generen un torrent continu de que permeten estudiar la mobilitat i els fluxos urbans amb un detall sense precedents. La informació geogràfica voluntària ( Volunteered Geographic Information ), de la qual OpenStreetMap és l'exemple paradigmàtic, i la cartografia col·laborativa no només han fet del ciutadà, sinó també un productor d'informació geogràfica. Aquestes transformacions plantegen, a més, seris debats —sobre la privacitat, la vigilància, la bretxa digital o els biaixos algorísmics — que la geografia crítica aborda amb especial atenció. La geografia digital no ha substituït els corrents anteriors: els travessa a totes i oferix a cada una noves eines per plantejar les seves preguntes.

11. DIVERENCIAdor: EL DABATE SCHAEFER–HARTSHORNE I EL GIR DE LA REVOLUCIÓ CUANTITIVA

De tots els episodis de la història del pensament geogràfic, cap condensa amb tanta claredat la naturalesa epistemològica de la disciplina com la poliémica entre Fred Schaefer i Richard Hartshorne a començaments dels anys cinquanta. Dominar-la amb detall permet mostrar davant del tribunal no només erudició, sinó comprensió profunda del debat que va fer de la geografia una ciència moderna. La construiré en els seus termes exactes.

El punt de partida és l'ortodoxia hartshorniana. A The Nature of Geography (1939), Hartshorne havia definit la geografia com l'estudi de la diferenciació areal, una ciència essencialment idiogràfica dedicada a descriure la combinació singular d'elements que individualitza cada regió. La geografia, sostenia, és exceptal entre les ciències precisament per la seva renúncia a les lleis generals: la seva tasca és aprendre l'únic, no formular regularitats. Aquesta era la posició que consagrava el paradigma regional i que gaudia d'autoritat gairebé indiscutiblea en la comunitat geogràfica.

Contra ella va llançar Fred K. Schaefer El seu article "Exceptionalism in Geography: A Methodological Examination" (1953), publicat pòstumament perquè el seu autor havia mort aquell matix any. El text, breu però incendiari, denunciava com un error metodològic — el «exceptalisme» — la pretensió que la geografia sigui diferent de la resta de les ciències. Per Schaefer, no hi ha ciència sense totes ciències, incloent-hi la geografia, han d'incloure a formular generalitzacions i enunciats nomotètics. La geografia, en conseqüència, s'havia de definir com la consciència que busca les lleis que governen la distribució espacial dels fenòmens sobre la superfície terrestre. La descripció idiogràfica de regions singulars no era ciència plena, sinó la seva avantala. Schaefer situava així el enfoc nomotètic (búsqueda de lleis) davant l' enfoc idiogràfic (descripció del singular) com l'horitzó de la disciplina.

La reacció de Haartshorne va ser immediata i contundent: a Perspective on the Nature of Geography (1959) va defensar la seva posició i va acusar Schaefer d'haver tergiversat les seves tesis i les de Hettner. Però, més enllà de la disputa personal, l'article de Schaefer havia obert una bretxa per la qual es va precipitar tota una generació. Van recollir la seva bandera els joves geògrafs de la Universitat de Washington a Seattle —el cercle de William Garrison, amb deixebles com Brian Berry, William Bunge o Waldo Tobler, autor aquest últim de la cèlebre "primera llei de la geografia": tot està relacionat amb tota la resta, però les coses properes estan més relacionades que les distants —. D'aquest impuls va néixer la que hem descrit: la geografia teorètica, els models bojacionals, l'anàlisi espacial i la concepció de l'espai com a magnitud abstracta i mesurable.

L'abast d'aquest debat excedix amb molt de temps l'anecdòtic, i per això merix el lloc d'aparell diferenciador. Primer, perquè planteja la clau epistemològica fonamental de la geografia —i, al fons, de totes les ciències socials —: ha de buscar lleis generals (mamotètica) o entendre individualitats (idiogràfica)? En segon lloc, perquè la resposta que s'ha anat decantant no és la victòria d'un bàndol sobre un altre, sinó una esíntesi madura: la geografia contemporània ha après que necessita ambdues mirades, la que generalitza i la que singularitza, la que explica mitjançant models i la que comprèn mitjançant la interpretació del sentit. Les geografias crítiques i humanístiques dels setanta van ser, precisament, la recuperació de tot el que la revolució quantitativa havia deixat fora: el poder, el significat, el subjecte. En tercer lloc, perquè aquest debat té una una durada didàctica directa: ensenyar geografia és ensenyar a la vegada a manejar dades, mapes i models (dimensió analítica i quantitativa) i a interpretar paisatges, llocs i territoris carregats de significat humà (dimensió comprensiva i crítica). Qui domina la polèmica Schaefer–Hartshorne té la clau per entendre per què la geografia és, encara avui, una disciplina en tensió creativa entre la ciència i la interpretació, i per què aquesta tensió, lluny de ser una debilitat, és la seva major riquesa.

12. L'APLICACIÓ DIDÀCTIC I RELACIÓ AMB EL CURRÍCULE (SECUNDÀRIA, COMUNITAT VALENDA)

Tot el recorregut epistemològic i historiogràfic anterior no és un luxe acadèmic, sinó el fonament sobre el qual s'assenta l'ensenyament de la geografia en l'Educació Secundària. El marc normatiu vigent a la Comunitat Valenciana està determinat per la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació (LOE), modificada per la Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre (LOMLOE) ; desenvolupada quant a ensenyaments mínims, pel Real Decret 217/2022, de 29 de març (Ordenació i ensenyaments mínims de l'ESO) i el Real Decret 243/2022, de 5 d'abril (Ordenació i ensenyaments mínims del Batxillerat); i concretada en l'àmbit autonòmic pel Decret 107/2022, de 5 d'agost, del Consell (curricle de l'ESO) i el Decret 108/2022 , de 5 d'agost, del Consell (curricle del Batxillerat).

A la Educació Secundària Obligatòria, la geografia s'integri en la matèria de Geografia i Història, present en els quatre cursos. En 1r i 3r de l'EST els continguts geogràfics tenen un pes destacat (mitjat físic, població, poblament, activitats econòmiques, organització del territori). Al Bachillerat, a més de la presència de continguts espacials en matèries com Història del Món Contemporani, la geografia assolix la seva màxima entitat en la matèria de Geografia de 2n curs (una Geografia d'Espanya), de forta tradició i notable exigència. El model curricular LOMLOE s'organitza al voltant de les competències clau del perfil de eixida de l'alumnat, les competències específiques de cada matèria, els criteris d'avaluació , els sabers bàsics i les situacions d'aprenentatge

La concepció de l'espai geogràfic i el ** pensament espacial** vertebren les competències específiques de Geografia i Història. La matèria es proposa que l'alumne sàpiga localitzar, analitzar i interpretar l'espai ** a diferents escales; que comprengui la** interacció entre l'ésser humà i el medi ** — on el vell debat determinisme/posibilisme cobra plena vigència en abordar els riscos naturals, el canvi climàtic o la sostenibilitat —; i que desenvolupi una** consciència ecosocial ** i un compromís cívic davant els grans reptes del món actual. Els** sabres bàsics de la matèria s'ajusten en blocs o vectors entre els quals destaca el de , així com els relatius als rets del món actual ** i a la** conciència ecosocial, tots ells profundament geogràfics i directament relacionats amb les categories — flugar, territori, paisatge, regió, escala — i amb els corrents estudiats en aquest tema.

Des del punt de vista ** metodològic i competencial**, l'ensenyament de l'espai geogràfic es desplega avui a través de ituacions d'aprenentatge contextualitzades que mobilitzen sabers per resoldre reptes reals o simulats. La didàctica geogràfica actual privilegia el treball amb ** fons cartogràfiques i estadístiques**, la lectura i interpretació de paisatges, el Noscalar ** i, molt assenyaladament, la introducció de les** tecnologies de la informació geogràfica ** a l'aula: l'ús de** SIG educatius ** (com els visors lliures, QGIS o els recursos de l'Institut Geogràfic Nacional i de l'Institut Cartogràfic Valencià), de** cartografia digital (visors IDE, Google Earth), de la Aquestes eines permeten que l'alumne no només consumeixi mapes, sinó que els produeixi i els interrogui, desenvolupant de manera activa el pensament espacial.

La connexió entre teoria geogràfica i pràctica docent és, doncs, directa i fecunda. Quan el professorat proposa analitzar la desigual distribució de la riquesa en el món, està mobilitzant la sensibilitat de la geografia radical; quan convida a descriure el paisatge de l'entorn o a expressar el vincle afectiu amb el lloc propi, activa la geografia humanística i del paisatge; quan ensenya a manejar un SIG o a interpretar una imatge de satèl·lit, introduix l'alumne en la geografia digital contemporània; i quan treballa la interacció societat-medi davant del repte climàtic, revisa el debat fundacional entre determinisme i posibilisme. Ensenyar geografia a la Secundària valenciana és, en definitiva, posar a disposició de l'alumne el conjunt de conceptes i de mirades que la disciplina ha anat decantant al llarg de la seva història, perquè aprengui a pensar espacialment el món en què viu i a comprometre's críticament amb els seus reptes.

13. CONCLUSIÓ

Recorrer la concepció de l'espai geogràfic i els corrents del pensament geogràfic —des d'Erabó i Ptolomeo fins als Sistemes d'Informació Geogràfica, passant per Humboldt i Ritter, pel determinisme de Ratzel i el posibilisme de Vidal, per la revolució quantitativa i per les geografias crítica, humanística, cultural i digital — no és un exercici d'erudició prescindible, sinó la base sobre la qual se sosté la identitat professional del docent de Geografia i Història. Cada corrent ha aportat una concepció de l'espai i una manera d'interrogar-lo que avui continuen operant, sovint sense que el professorat ho adverteixi, en la seva manera de programar, d'explicar i d'avaluar.

D'aquest llarg debat emergix una convicció central: l'espai geogràfic no és una dada, sinó una laconstrucció social i històrica, i la geografia és la ciència que aprèn a llegir-lo integrant el físic i el humà, el general i el singular, el mensurable i el viscut. La tensió que travessa tota la història de la disciplina —entre explicar i comprendre, entre la llei i el lloc — exemplarment condensada a la polèmica Schaefer–Hartshorne— no és un defecte que esmenar, sinó la font mateixa de la seva riquesa i de la seva vigència. Una geografia que només quantificaria perdria el sentit; una que només descrigués perdria el rigor.

Traslladar aquesta riquesa a l'aula de la Secundària valenciana, en el marc de la LOMLOE i dels Decrets 107/2022 i 108/2022 del Consell, significa formar un alumnat capaç de pensar espacialment: de localitzar i relacionar fenòmens a diferents escales, d'interpretar paisatges i territoris, de manejar la cartografia i les tecnologies geogràfiques digitals, i de comprometre ' s de manera crítica i responsable amb els grans reptes d'un món globalitzat — la desigualtat, la sostenibilitat, el canvi climàtic —. Qui domini amb solvència la concepció de l'espai i els corrents del pensament geogràfic disposarà no només d'un tema ben preparat per al tribunal, sinó de la brúixola intel·lectual que necessita per ensenyar geografia amb hondura, amb criteri i amb sentit.

14. BIBLIOGRAFIA I REVERÈNCIES LEGISLATIVES

Normativa i legislació

1. Llei orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'educació ( LOE ), BOE núm . ~ ~ ~ 106 , de 4 de maig de 2006 .
2. Llei Orgànica 3/2020 , de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE ) BOE núm . ~ ~ ~ 340 , de 30 de desembre de 2020 .
3. Reial Decret 217/2022 , de 29 de març, pel qual s'establix l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Secundària Obligatòria. BOE núm . ~ ~ ~ 76 , de 30 de març de 2022 .
4. Reial decret 243/2022 , de 5 d'abril, pel qual s'establixen l'ordenació i els ensenyaments mínims del Batxillerat . ~ ~ ~ BOE núm . ~ ~ ~ 82 , de 6 d'abril de 2022 .
5. Decret 107/2022 , de 5 d'agost, del Consell, d'ordenació i currículum de l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria. DOGV núm. 9403, d ' 11 d'agost de 2022 .
6. Decret 108/2022 , de 5 d'agost, del Consell, d'ordenació i currículum de l'etapa de Batxillerat. DOGV núm. 9403, d ' 11 d'agost de 2022 .
7. Conveni Europeu del Paisatge. Consell d'Europa, Florència, 20 d'octubre de 2000 Ratificat per Espanya al BOE núm. 31, de 5 de febrer de 2008 .

Referències bibliogràfiques

1. Capel, H. (1981). Filosofia i ciència a la Geografia contemporània, una introducció a la Geografia. Barcanova.
2. Ortega Valcárcel, J. (2000). Els horitzons de la geografia. Teoria de la geografia. Ariel.
3. Gómez Mendoza, J., Munyoz Jiménez, J. i Ortega Cantero, N. (1985). El pensament geogràfic. Estudi interpretatiu i antologia de textos (de Humboldt a les tendències radicals). Aliança Editorial.
4. Vidal de la Blache, P. (1903). Tableau de la géographie de la France. Hachette.
5. Ratzel, F. (1882-1891). Anthrogeographie (2 vols). J. Engelhorn.
6. Harvey, D. (1973). Social Justice and the City. Edward Arnold. (Ed. cast.: Urbanisme i desigualtat social, Siglo XXI, 1977).
7. Santos, M. (1996). A Natureza do Espaç: Tècnica i Tempo, Razão i Emoção. Hucetec. (Ed. cast.: La naturalesa de l'espai, Ariel, 2000).
8. Tuan, Yi-Fu (1974). Tophilia: A Study of Environmental Perception, Attituds and Values. Prentice Hall. (Ed. cast.: Topofília, Melusina, 2007).
9. Hartshorne, R. (1939). The Nature of Geography: A Critical Survey of Current Thought in the Light of the Past. Association of American Geographers.
10. Haggett, P. (1965). Locational Analysis in Human Geography. Edward Arnold. (Ed. cast.: Anàlisi bojacional a la Geografia humana, Gustavo Gili, 1976).
11. Unwin, T. (1992). The Place of Geography. Longman. (Ed. cast.: El lloc de la geografia, Càtedra, 1995).
12. Vilà Valentí, J. (1983). Introdució a l'estudi teòric de la Geografia. Ariel.

15. ORIENTACIONS PER A L'ESTUDI

1. Primer, fixa l'esquelet conceptual (que és l'espai geogràfic, geografia com a ciència de síntesi, physis/ anthrops, els cinc conceptes clau) abans de memoritzar autors. Sense aquest carcassa, els corrents es convertixen en una llista inconnexa de noms que el tribunal detecta de seguida.
2. Estudia els corrents per pars contraposats: determinisme (Ratzel) davant de posisibilisme (Vidal), idiogràfic (Hartshorne) davant de nomotètic (Schaefer), quantitatiu davant de crític i humanístic. Pensar en oposicions fixa les idees i dóna estructura al discurs oral.
3. Associa sense falta cada corrent amb el seu autor, la seva obra clau i la seva data : Ratzel – Antthropogeographie (1882) ; Vidal – Tobleau de la géographie de la France (1903) ; Hartshorne – The Nature of Geography (1939) ; Schaefer – «Exceptionalism in Geography» (1953) ; Harvey – Sòl Justice and the City (1973 ) ; Tuan – Tophilia (1974 ) ; Santos – A Natureza do Espaço (1996). Una cita precisa val per deu paràfrasis.
4. Domina el diferenciador —la polèmica Schaefer– Hartshorne — fins a poder exposar-lo amb soltesa en tres minuts. És l'apartat que distingix una exposició notable d'una excel·lent, perquè mostra comprensió epistemològica i no mera acumulació de dades.
5. No descoïdes la geografia digital (SIG, teledetecció, big data, Copernicus, VGI): és el corrent "actual" que l'enunciat del tema demana expressament, i molts opositors la despatxen en dues línies. Prepara exemples concrets i connecta- la amb el seu ús a l'aula.
6. Ancla sempre la aplicació didàctica en la normativa exacta de la Comunitat Valenciana: LOMLOE, RD 217/2022 (ESO), RD 243/2022 (Bachillerat) i Decrets 107/2022 i 108/2022 del Consell. En referència amb la matèria de Geografia i Història a l'E ESO, la Geografia de 2n de Batxillerat i el bloc de sabers "Societats i territoris".
7. Prepara un parell d'exemples valenciàs i d'escala propera (interpretació del paisatge de l'horta o del litoral, riscos com la gota freda/DANA, ús de l'Institut Cartogràfic Valencià) per il·lustrar l'aplicació didàctica: la concreció territorial propera sempre suma davant d'un tribunal autonòmic.
8. Assaja l'exposició en veu alta cronometrada. Amb unes 6.000 paraules el desenvolupament oral ronda els 45 minuts: practica comprimint els apartats 5, 6 i 7 (les corrents clàssiques) per reservar temps al diferenciador i a l'aplicació didàctica, que són els que més puntuen.