TEMA 2. El desenvolupament PSICOMOTOR en els infants i els nens fantastes, la passara al cos de l'educació difícil.

ÍNDEX

1. Introducció
2. Marc conceptual i normatiu de la psicomotricitat
3. El desenvolupament psicomotor de zero a sis anys
4. La psicomotricitat en el currículum d'Educació Infantil
5. Sensació i percepció com a fonts de coneixement
6. L'organització sensorial i perceptiva
7. La intervenció educativa a l'aula
8. La pràctica psicomotriu de Bernard Aucouturier a l'escola valenciana
9. Conclusió
10. Bibliografia i referències legislatives

1. Introducció

En la primera infància el cos és el primer instrument de coneixement. Abans que un nen o una nena sàpiguen llegir, parlar amb fluïdesa o calcular, ja sabeu coses perquè han actuat sobre el món: han gatejat, han trepat, han tocat, han provat, han sentit i han mirat. Aquesta convicció, que avui pot semblar obvia, va ser durant dècades una idea revolucionària que va haver d'obrir pas davant tradicions escolars que separaven radicalment cos i ment. La psicomotricitat és la disciplina que recull aquesta convicció i la convertix en proposta educativa.

Aquest tema cobrix quatre grans blocs. Primer, com es desenvolupa L'aparell motor i sensorial del nen i de la nena fins als sis anys. En segon lloc, com aparix i es concreta la psicomotricitat en el currículum actual d'Educació Infantil, amb especial atenció al Decret 100/2022 de la Comunitat Valenciana. En tercer lloc, quin paper juguen la sensació i la percepció com fonts primigènies de coneixement. I finalment, quina decisions pot prendre el o la docent per afavorir l'organització sensorial i perceptiva del nen a l'aula, des de les rutines més quotidianes fins a les sessions específiques de psicomotricitat.

El plantejament adoptat combina la mirada científica de la psicologia evolutiva i la neurociència amb la mirada educativa de la pedagogia italiana, francesa i espanyola que han fet de la psicomotricitat un pilar de l'espèrgia. I es tanca amb un punt diferenciador centrat en la pràctica psicomotriu de Bernard Aucouturier, autor que porta dècades implanant-se en escoles públiques de la Comunitat Valenciana i constituix una referència internacional contrastada.

2. MARCO CONCEPTUAL I NORMATIU DE LA PSICOMOTRICITAT

Abans d'a abordar el desenvolupament psicomotriu del nen, cal precisar el terme. La psicomotricitat és la disciplina educativa, reeducativa o terapèutica que considera l'ésser humà com una unitat psicosomàtica, atenent de manera global les seves capacitats motrius, cognitives, afectives i socials. La definició acunyada per la Federació d'Ascensions de Psicomotricistes de l'Estat Espanyol (FAPeee) recull aquesta idea de globalitat, que és el tret conceptual més important: la psicomotricitat no és educació física en miniatura ni gimnàstica adaptada a nens petits, sinó una intervenció educativa que entén el moviment com a expressió simultània del cos, la ment i l'emoció.

Històricament, el terme s'ha afegit a França a principis del segle XX per Édouard Dupré, metge que descriu el «síndrome de debilitat motriu» en nens amb dificultats de coordinació però sense lesió neurològica aparent. A partir d'ell, autors com Henri Wallon amb la seva feina sobre la relació to-positura-emoció), el rei d'Ajuriaguerra (organització tònica i emocional) o Pierre Vayer i Louis Picq (models d'educació psicomotriu funcional) consoliden la disciplina. Més tard, Bernard Aucouturer i Vaig andre Lapierre donen un gir vivencial i simbòlic, centrant-se en l'efraditat del nen a través del cos. A Espanya, autors com Pedre Pablo Berruezo o Miguel Llorca Han impulsat la formació universitària i la pràctica psicomotriu educativa en escoles infantils.

A nivell normatiu, la psicomotricitat ocupa un lloc destacat en la Educació Infantil. El Real Decret 95/2022 , d ' 1 de febrer , pel qual s'establix l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'etapa, integra l'àmbit corporal i motor en l'àrea de Criment en harmonia, especialment en els blocs referits al cos, a l'autoconeixement i al control postural. A la Comunitat Valenciana, el Decret 100/2022, de 29 de juliol, del Consell desenvolupa aquesta mateixa àrea incorporant-hi sabers bàsics com la coordinació motriu global i segmentària, la lateralitat, l'estructuració espai-temporal, l'esquema corporal o l'educació de les habilitats motrius fonamentals. La psicomotricitat aparix, per tant, no com una assignatura aïllada, sinó com un eix transversal que travessa tota la jornada escolar.

També es veu distingir entre motricitat gruixuda (emmotricitats amplis que impliquen grans grups musculars: córrer, saltar, trepar, llançar), motricitat fina (moïments precisos de mans, dits o cara: pinça, rasgat, dibuix) i motricitat facial i oral ** (gest, mimica, articulació, control de la deglució). Aquestes distincions són operatives, no estanques: en qualsevol activitat coexistixen diversos nivells. Un altre parell de conceptes clau és** (representació mental del propi cos, les seves possibilitats i limitacions) i imatge corporal (viuència subjectiva i afectiva del propi cos). Tots dos es construixen progressivament durant tota la primera infància.

Figura 1. Tipus de motricitat i construcció del cos (esquema i imatge corporal).

3. El desenvolupament PSICOMOTOR DE CERO A SEIS ANYS

El desenvolupament psicomotor obeix a dues grans lleis descrites per Arnold Gesell i compartides per la majoria de la literatura. La ley cèfal-caudal establix que el control sobre el cos progressa des del cap cap als peus: primer el nadó sosté el cap, després se senti, després controla el tronc i finalment camina. La ley proper-distal indica que el control va de l'eix del cos cap a les extremitats: primer els moviments de l'espatlla, després del colze, després del canell i, per últim, dels dits. Aquestes dues lleis expliquen per què un nadó pot agafar un objecte amb tota la mà abans de poder manipular-lo amb la pinça polze-índex.

Figura 2. Les lleis cefalocaudal i proximodistal (Gesell).

A grans trets, durant el primer any el nadó passa dels reflexos innats a la marxa bípea autònoma. Les fites motrius més significatives inclouen el control cefàlic (3-4 mesos), la sedestació amb suport (5-6 mesos) i sense suport (7- 8 mesos), el gateig (8- 10 mesos), la bipedestació recolzada (10- 12 mesos) i els primers passos (12- 15 mesos). En motricitat fina, la premsió evoluciona des del reflex palmar del nounat a la pinça superior (plogar i índex oposats) cap als 9-12 mesos, fita que obre la porta a la manipulació precisa.

Entre els un i els tres anys, la conquesta clau és la autonomia motriu. El nen camina amb seguretat creixent, corre, salta amb els dos peus junts, puja i baixa escales (primer ajudat, després sol), talla una pilota, garabatea amb traç més o menys controlat, obre i tanca recipients, comença a vestir-se i despullar-se i, cap al final del període, controla els esfínters durant el dia. La motricitat fina permet ara encaixar peces grans, passar pàgines de llibres de cartró, menjar amb cullera o forquilla amb poca pèrdua i construir torres de cinc o sis blocs.

Entre els * tres i els sis anys*, els moviments es tornen més precisos, més coordinats i més conscients. El nen aprèn a fer la voltereta cap endavant, salta a la pota coixa, manté l'equilibri sobre una cama diversos segons, llança i atrapa una pilota amb direcció, munta en tricicle i, cap al final del període, en bicicleta sense ruedins. En motricitat fina, cap als quatre anys fa el dibuix del "monigot" o *capçar amb cames, sense tronc diferenciat); cap als cinc-sis anys aparix la figura humana amb totes les seves parts, el graf s'acosta al gest escriptor i la pinça permet manejar tisores, cordar botons o lligar-se els cordons.

Figura 3. Progressió de la motricitat grossa i fina de 0 a 6 anys.

Al costat de la motricitat pròpiament dita, durant tota l'etapa es consoliden tres construccions clau. El esquema corporal progressa des de la indiferenciació inicial entre el jo i el món fins a la representació detallada del cos i les seves parts cap als 6-7 anys, moment que Pierre Vayer situa com el final de la primera fase d'elaboració de l'esquema corporal. La lateralitat es va definint entre els 3 i els 6-7 anys, període en el qual el nen afirma el seu domini dret, esquerra o creuat; convé insistir en que la lateralitat no s'imposa, s'acompanya. I la estructura espacial i temporal evoluciona des de l'organització del propi cos (a dalt/abaix, davant/detràs) fins a la coordinació d'espais externs i de seqüències temporals llargues cap al final de l'etapa.

4. La PSICOMOTRICITAT EN EL CURRÍCULO D'EDUCACIÓ INFANTIL

Com es va anticipar en el marc normatiu, la psicomotricitat travessa el currículum d'Educació Infantil de forma transversal però, alhora, es concreta en àmbits i sabers específics. En el ** Real Decret 95/2022** i en el Decret 100/2022 del Consell, l'àrea de Criment en harmonia ** integra el conjunt de sabers corporals: cos, sensacions, emocions, hàbits, moviment, joc corporal i vida saludable. El currículum es concreta en** competiències específiques ** de l'àrea,** sabres bàsics organitzats en blocs i ** territori d'avaluació** observables a través de la conducta quotidiana del nen a l'aula.

A la pràctica, això es traduix en diverses modalitats de presència psicomotriu dins de la jornada escolar. La primera modalitat és la sessió específica de psicomotricitat, que sol celebrar-se en una sala amb materials propis (espalderes, mathonetes, bancs suecs, totxos tous, teles, cordes, cèrcols, piques, balons de diferents mides) i que té una estructura previsible: ritual d'entrada IFM exploració lliure o dirigida IFM moment simbòlic i representatiu IFM ritual de eixida. Aquesta estructura, popularitzada per Bernard Aucouturer, aporta seguretat emocional al nen i permet al docent llegir la seva evolució al llarg del curs.

Una segona modalitat és la integració en les rutines i moments quotidians. Els gestos quotidians de vestir, recollir materials, rentar-se les mans, seure, aixecar-se, regar les plantes o sortir al pati són oportunitats psicomotrius rigíssimes. Un tercer espai és el patio escolar, que merix ser pensat com a ambient psicomotor per excel·lència: la trepa, la carrera, els jocs motors tradicionals o el contacte amb elements naturals (arena, aigua, troncs) són fonts d'aprenentatge psicomotor difícilment substituïbles.

La quarta modalitat és la presència de la psicomotricitat en els projectes i situacions d'aprenentatge globalitzadors. Un projecte sobre els animals pot incloure imitacions motrius de cada animal; un projecte sobre el cos, sessions d'exploració de l'esquema corporal; un projecte sobre els oficis, representacions gestuals. Aquesta integració reforça la idea de enfoc globalitzador que és eix del currículum i que es desenvolupa al Tema 12 .

A nivell avaluatiu, convé recordar que el currículum opta per una avaluació qualitativa, observacional i contínua. L'observació atenta del docent — registrada en diaris, escales, fotografies o vídeos quan procedeixi i amb el consentiment previst — substituix amb escrix a les proves estandarditzades, inadequades a la naturalesa de l'etapa. Aquesta avaluació també permet detectar precoçment signes de dificultat motriu, possibles trastorns de coordinació (TDC) o necessitats específiques que requereixin derivació a atenció primerenca.

5. SENSACIÓ I PERCEPCIÓ COM FUENTS DE CONOCIMENT

La sensació i la percepció són els dos grans processos pels quals el nen rep informació del món i l'organitza. Els ha de distingir didàcticament. La Pensació és la informació elemental que arriba al sistema nerviós central a través dels premis sensorials: ulls, orelles, pell, nas, llengua i receptors propiceptius i vestibulars. La percepció En canvi, és la interpretació organitzada d'aquestes sensacions, en la qual intervenen la memòria, l'atenció, les experiències prèvies i la cultura. Una sensació és veure una taca groga i rodona; una percepció és reconèixer que aquesta taca és un sol.

Figura 4. De la sensació a la percepció.

Tradicionalment s'han descrit cinc sentits (vista, oïda, tacte, olfacte i gust), però la psicologia contemporània reconix almenys dos més, particularment importants en Educació Infantil: el ** [sentit vestibular]** (orientació en l'espai, equilibri, percepció de la gravetat, dependent de l'oïda interna) i el ** [informació sobre la posició i moviment del propi cos, dependent dels receptors musculars i articulars). La integració correcta d'aquests set canals sensorials és el que** Anna Jean Ayres , en els anys setanta del segle passat, va anomenar La seva teoria seguix sent una referència central en atenció primerenca i en intervenció amb nens amb trastorns del neurodesenvolupament.

Figura 5. Els set sentits i la integració sensorial (Ayres).

Cada sentit es desenvolupa seguint un calendari propi, però tots comencen a funcionar molt aviat. El ja està actiu des de la vida intrauterina i és el primer canal de comunicació entre el nadó i el món: la pell és, en aquest sentit, el primer òrgan del llenguatge. El funciona des d'uns 24 anys de gestació, que explica per què els nounats reconixen la veu materna. La ivista és, paradoxicament, el sentit més immadur en néixer: el nounat enfoca uns 20-30 cm (justo la distància al rostre matern durant la lactància), no distingix tots els colors fins als 3-4 mesos i no arriba a l'agudesa adulta fins als 5-6 anys. L' olfat i el l'gusto funcionen des del naixement i estan íntimament lligats a l'alimentació i al vincle amb els cuidadors.

La sensació, per si sola, no produix coneixement: la cria humana ve equipada amb dispositius atencionals i d'organització perceptiva que la fan capaç d'extreure regularitats de l'entorn. Les lleis de la percepció descrites per la ipsicologia de la Gestalt (psiquit, semblança, continuïtat, tancament, figura-fons) operen ja en els primers mesos. I els estudis de Emeanor Gibson i la seva escola han mostrat que els nadons són capaços de percidir affordances — el concepte ecològic de James J. Gibson —, és a dir, les possibilitats d'acció que oferixen els objectes: una superfície ferma convida a recolzar-se, un forat convida a ficar el dit, una corda convida a llençar.

Figura 6. Les lleis de la Gestalt en la percepció.

6. L'organització cultural i pràctica

A mesura que el nen actua sobre el món, les sensacions s'organitzen en percepcions cada vegada més complexes. Aquest procés, descrit tant per Piaget com per la psicologia cognitiva contemporània, travessa diverses dimensions que el o la docent ha de conèixer per dissenyar experiències educatives adequades.

La percepció visual es desenvolupa en diversos plànols. El nadó que ha nascut preferix els contrastos marcats i els rostres humans, entre els 3 i els 6 mesos adquirix visió binocular i percepció de la profunditat (clàssicament demostrada per Eleanor Gibson i Richard Walk amb l'experiment de l'"angelat visual"); cap a l'any reconix cares familiars fins i tot a distància. Durant els 3-6 anys, es definixen la indiscriminació visual (descrivint formes, mides i colors), la memòria visual i la coordinació óculo-manual, base de moltes tasques escolars posteriors com ara la lectoescriptura.

La percepció auditiva s'afina paral·lelament. Cap als 2-3 mesos el nadó localitza amb precisió la font sonora. Entre els 0 i els 12 mesos hi ha un fenomen apassionant: el nadó comença sent "ciudadano universal del llenguatge" (Patria Kuhl), capaç de discriminar fonemes de qualsevol llengua, i cap als 10-12 mesos s'especialitza en els fonemes de la seva llengua materna, perdent sensibilitat per als que no sent. Aquesta plasticitat fonològica primerenca és un dels arguments científics a favor del plurilingüisme precoç, com el que promou el model educatiu valencià.

La pel·lícula tàctil, durant i és menys visibles a l'aula, però igual de educatives. Tocar textures diferents (lisses, rugoses, toves, dures, fredes, calentes), provar sabors variats, olorar herbes o flors de l'horta del centre són experiències que enriquixen l'invent perceptiu del nen i, alhora, l'ajuden a posar paraules al món. Tota escola infantil hauria de tenir una cesta dels tresors, proposada per Elinor Goldschmied per nadons de 6 a 12 mesos, o amb materials no estructurats (teles, petxines, pedres, fruits secs, troncs, esponges) que conviden a l'exploració multisensorial.

Finalment, la percepció del propi cos (propiocepció) i la del A poc a poc, i el temps és la base sobre la qual s'assenta tota l'organització psicomotriu posterior. Saber on estan les mans sense veure-les, mantenir l'equilibri quan es va aixecar d'una cadira, anticipar quant tarda en caure un objecte o entendre què significa "matà" són adquisicions que no s'ensenyen amb fitxes, sinó amb experiència corporal repetida i mediada per un adult que posa paraules a la vivència.

7. LA INTERVENCIÓ EDUCATIVA EN L'AULA

Arribem al punt pedagògic decisiu: què fa el o la docent per afavorir el desenvolupament psicomotor i l'organització sensorial i perceptiva del seu grup? Diverses decisions marquen la qualitat de la intervenció.

La primera decisió és , atorgar l'espai per convidar al moviment. Una aula amb zones clarament diferenciades (assemblea, joc simbòlic, construccions, biblioteca, taula de llum, racó de manipulació), amb materials accessibles a l'alçada del nen, amb poc mobiliari obstructiu i amb camins oberts per desplaçar-se és ja, en si mateixa, un dispositiu psicomotriu. El matix pot dir-se del : un pati amb àrees verdes, troncs, sorra, aigua i elements que conviden a trepar, equilibrar-se, amagar-se i construir educa més que un pati asfaltat amb porteries de futbol.

La segona decisió és planificar sessions específiques de psicomotricitat, idealment amb una freqüència setmanal. El model més estès en escoles valencianes combina una entrada ritualitzada (salut, recordatori de normes bàsiques), un moment d'activitat sensoriomotriu lliure o semidigida, un moment de joc simbòlic o representatiu i un moment de calma final (recollida, relaxació corporal, verbalització). Aquesta estructura, propera a la pràctica d'Aucouturier, requerix un espai adequat (sala de psicomotricitat o gimnàs escolar) i un material variat: teles grans, pilotes de diferents mides, mòduls tous, túnels, cordes, piques, espanteres o bancs.

La tercera decisió és estar atent als senyals d'alerta. Un retard significatiu en fites motors bàsiques, una marxa persistent amb la punta dels peus més enllà dels 18 mesos, absència de gestos simbòlics cap als dos anys, hipersensibilitat o hiposensibilitat sensorial marcada, lateralitat molt mal definida cap al final de l'etapa o torpesa motriu desproporcionada respecte al grup d'edat són signes que justifiquen una observació més profunda i, si escau, derivació al servici d'orientació o a l'equip d'atenció primerenca. Convé insistir en que aquesta detecció no es fa mitjançant diagnòstics del docent, sinó mitjançant l'observació sistemàtica i la derivació als professionals competents.

La quarta decisió és integrar les famílies. La psicomotricitat no acaba a la porta de l'aula. Tallers familiars de psicomotricitat, recomanacions de joc corporal quotidià (passos llargs, contacte amb la natura, joc desestructurat a l'aire lliure, reducció de temps de pantalla en menors de 6 anys conforme recomana la Associació Espanyola de Pediatria) i comunicació regular amb les famílies sobre el desenvolupament motriu de la seva filla o fill reforcen la coherència educativa.

La cinquena i última decisió és Es forma de manera contínua. La psicomotricitat és un camp dinàmic, en diàleg permanent amb la neurociència, la psicologia i la pedagogia. Lectures de referència com les de Berruez, Llorca, Aucouturier o Vayer, formacions específiques en pràctica psicomotriu educativa i participació en xarxes professionals (FAPee, AEC Psicomotricitat) marquen la diferència entre un docent amb curiositat tècnica i un docent que reduix la psicomotricitat a una estona setmanal amb mathonetes i cèrcols.

8. LA PRÀCTICA PSIOTORITRIZ DE BERNARD AUCOUTURER A L'ESCOLA VALENANA

Entre les moltes escoles teòriques que han influït en la pràctica psicomotriu, la Pràctica Psicomotriu Aucouturier (PPA) ocupa un lloc destacat en la realitat educativa de la Comunitat Valenciana. Bernard Aucouturer (1934), mestre i psicomotricista francès, va fundar en els anys setanta del segle XX una proposta que partix d'una premissa antropològica forta: el nen s'expressa a través del cos abans que a través de les paraules, i aquesta expressivitat motriu és la via privilegiada per accedir al seu món emocional i simbòlic. La PPA distingix tres tipus de sessions: educativa, d'ajuda i terapèutica. Només la primera — la sessió educativa — correspon al docent generalista d'Educació Infantil ; les altres dues requerixen especialització professional addicional .

La sessió educativa proposada per Aucouturier seguix una estructura ritualitzada que el nen internalitza al llarg del curs: (salut, recordatori de les tres normes bàsiques de la sala: cuidar el propi cos, cuidar el dels altres i cuidar el material), fase sensoriomotriu (joc lliure amb mòduls tous, teles, cordes, pilotes, pilotes; plaer del moviment, balancejos, salts, caigudes controlades), (aparició espontània de rols, construccions, persecucions, refugis; el nen expressa amb el cos les seves històries internes), fase de representació (calma, dibuix, modelat o paraula per tornar a l'elaboració mental del viscut) i ritual de eixida (verbalització breu del viscut i comiat). Aquesta estructura permet al docent observar el nen en una dimensió que rara vegada aparix en altres activitats escolars.

Figura 7. L'estructura de la sessió de psicomotricitat (model Aucouturier).

A la Comunitat Valenciana, diverses escoles públiques infantils treballen amb aquest model o amb adaptacions properes. Associacions professionals com la Associació de Psicomotricistes de la Comunitat Valenciana i formacions impartides per universitats de la xarxa — Unitat de València, Universitat Jaume I, Universitat d'Alacant — han contribuït a difondre ' l. A més, el seu perfecte encaix amb els principis del Decret 100/2022 del Consell — enfoc globalitzador, aprenentatge significatiu, atenció a la diversitat, paper central del joc, avaluació observacional — ho fa especialment compatible amb el marc normatiu actual .

Per al o la docent d'educació infantil, conèixer aquest model aporta tres avantatges professionals que convé retenir. Primer, oferix una estructura de sessió clara i replicable, que es pot adaptar a qualsevol aula de l'etapa. En segon lloc, proporciona un lenguatge tècnic compartit amb altres professionals — psicòlegs, psicomotricistes, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes — que facilita la coordinació en casos de nens amb necessitats específiques. I en tercer lloc, àncora la pràctica en una, la qual cosa resulta especialment valuosa en una defensa oral davant de tribunal: citar Aucouturier i connectar el seu model amb el currículum valencià demostra alhora formació teòrica, connexió amb la realitat escolar i respecte per la normativa vigent.

9. CONCLUSIÓ

El desenvolupament psicomotor del nen i la nena de zero a sis anys no és un capítol més del currículum: és el fil conductor que vertebra tota l'etapa. A través del cos, el nen conix el món, es conix a si matix, es relaciona amb els altres i construix els aprenentatges que més tard anomenarem cognitius, lingüístics o socials. Les sensacions s'organitzen en percepcions, les percepcions s'organitzen en esquemes, els esquemes s'organitzen en pensament. Trencar aquesta cadena, separant el cap del cos, és trencar la pròpia infància.

El currículum actual, tant el * * Real Decret 95 / 20022 * * com el * Decret 100/2022 * * del Consell, han fet seva aquesta convicció i l'han traduït en una àrea específica — * * * Criment en harmonia * — i en una sèrie de principis pedagògics que situen al cos, al joc i a l'observació com a eixos de la intervenció educativa. La tasca del o de la docent consistix a convertir aquests principis en decisions quotidianes: organitzar l'espai, planificar sessions específiques, observar atentament, detectar precoçment, integrar les famílies i formar-se contínuament. La psicomotricitat ben entesa no és una hora a la setmana a la sala amb mathonetes; és una manera de mirar el nen que travessa tota la jornada i que es projecta sobre cada decisió de l'aula. Comprendre això, i ser capaç de defensar-lo davant d'un tribunal, és un dels trets que millor distingixen al mestre o mestra d'educació infantil veritablement preparat.

BIBLIOGRAFIA I REVERÈNCIES LEGISLATIVES

Normativa i legislació

1. Llei Orgànica 3/2020 , de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE ) BOE núm . ~ ~ ~ 340 , de 30 de desembre de 2020 .
2. Reial Decret 95/2022 , d ' 1 de febrer, pel qual s'establix l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Infantil. BOE núm . ~ ~ ~ 28, de 2 de febrer de 2022 .
3. Decret 100/2022 , de 29 de juliol, del Consell, pel qual s'establix l'ordenació i el currículum d'Educació Infantil. DOGV núm.9403, de 12 d'agost de 2022.
4. Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència (LOPIVI). BOE núm. 134, de 5 de juny de 2021.
5. Convenció sobre els Drets del Nen. Nacions Unides, 20 de novembre de 1989 .

Referències bibliogràfiques

1. Aucouturier, B. (2004). Els fantasmes d'acció i la pràctica psicomotriu. Graó.
2. Berruezo, P. P. (2008). El contingut de la psicomotricitat. Reflexions per a la delimitació del seu àmbit teòric i pràctic. Revista Interuniversitària de Formació del Professorat, 22( 2), 19-34.
3. Ploca, M. y Sánchez, J. (Coords). La pràctica psicomotriu: una proposta educativa mitjançant el cos i el moviment. Aljubeu.
4. Vayer, P. (Veral). El diàleg corporal. Acció educativa amb nens de 2 a 5 anys. Científic-Mèdica.
5. Ayres, A. J. (2008). La integració sensorial en els nens. TEA Ediciones. (Original publicat el 1972).

ORIENTACIONS PER A L'ESTUDI

1. Memoritza les dues lleis del desenvolupament psicomotriu (cèfal-caudal i pròxim-distal) i sé capaç de posar un exemple concret de cadascuna. És un contingut que el tribunal espera escoltar en el primer minut del desenvolupament i demostra base sòlida.
2. Domina la diferència entre sensació i percepció, i memoritza els set sentits (els cinc clàssics més vestibular i propiceptiu).
3. Connecta aquest tema amb el Tema 1 (desenvolupament general), el Tema 12 (principis d'intervenció) i el Tema 16 (organització d'espais). La psicomotricitat és transversal i citar aquestes connexions guanya punts.
4. Emmoritza almenys tres autors amb la seva aportació específica: Wallon (tonoemoció), Aucouturier (pràctica psicomotriu educativa) i Ayres (integració sensorial). Són suficients per a un tema sòlid si els desenvolupes amb propietat.
5. Prepara dos exemples d'aula concrets: una sessió completa de psicomotricitat (estructura tipus Aucouturier) i una situació quotidiana en la qual la psicomotricitat estigui integrada (raincó de manipulació, eixida al pati, moment de l'espanyell). El tribunal valora més un exemple ben explicat que tres cites mal recordades.
6. Estudia el punt diferenciador amb xifres i dates: Aucouturier (1934), recomanacions de l'Associació Espanyola de Pediatria sobre pantalles en menors de sis anys, Decret 100/2022. Citar amb precisió sense inventari és la diferència entre un tema notable i un excel·lent.
7. Assaja la defensa oral cronometrant: el tema ha de caber en 35- 45 minuts amb una distribució de temps coherent. Practica retallar la secció 3 (fites del desenvolupament) si vas just, mantenint sempre l'armaç normatiu i la secció 7 (intervenció educativa).