TEMA 1. L'ORENTACIÓ QUE QUE ÉS QUAMENT EDUCA. PRINCIPIS BÀSICS COMUNS ALS DISTÍNTS MODLES D'ORITENENTACIÓ A L'ENSENYAMENT SECUNDÀRIA I A LA FORMACIÓ PROFESSIONAL. Tècniques més UTITITITZADES.

ÍNDEX

1. Introducció
2. L'orientació com a activitat educativa: concepte i sentit
3. Evolució històrica: de l'orientació vocacional a l'orientació psicopedagògica
4. Funcions i dimensions de l'orientació.
5. Principis bàsics comuns als diferents models d'orientació
6. Els models d'orientació i intervenció psicopedagògica
7. Àrees d'intervenció en l'orientació educativa
8. Les tècniques més utilitzades en orientació
9. L'orientació en l'Educació Secundària i en la Formació Professional
10. Diferenciador: el model de programes i de consulta de Álvarez González i Biscrera i l'enfocament preventiu de Caban
11. Aplicació didàctica i relació amb el currículum: l'orientació en el mòdul de FOL i en la tutoria d ' FP
12. Conclusió
13. Bibliografia i referències legislatives
14. Orientacions per a l'estudi

1. Introducció

Cap sistema educatiu no es pot reduir a la transmissió de sabers disciplinars. Ensenyar és, a més, acompanyar: ajudar cada alumne i alumna a conèixer-se, a decidir, a construir un projecte personal, acadèmic i professional coherent amb les seves capacitats i amb les oportunitats del seu entorn. Aquesta funció d'acompanyament té un nom propi dins la pedagogia —la orientació — i constituix, no un afegit opcional a la tasca docent, sinó una de les seves dimensions constitutives. El professorat de Formació i Orientació Laboral (FOL) ocupa aquí un lloc singular: per la seva formació i pel contingut matix de la seva especialitat, és un dels agents que més directament connecta l'aula amb el món del treball i amb la construcció de l'introquat professional de l'alumnat de Formació Professional.

Aquest tema aborda quatre preguntes que tot docent de secundària i de FP ha de poder respondre amb solvència davant d'un tribunal. Què significa exactament que l'orientació és una activitat educativa, i no una simple tasca d'escència aliena a l'ensenyament ordinari? Com s'ha construït històricament el concepte, des de l'orientació vocacional de Farnk Parsons al 1908 fins a l'orientació psicopedagògica contínua i integrada en el currículum que sostenen avui la LO ·LOE modificada per la LOMLOE i la Ley Orgànica 3/2022, d'ordenació i integració de la Formació Professional? Què principis bàsics — prevenció, desenvolupament, intervenció social i enfortiment personal — compartixen tots els models d'orientació per diferents que siguin entre si? I, en el pla pràctic, què models i què fa servir l'orientador i l'equip docent per desplegar aquesta funció?

El plantejament combina tres mirades. La conceptua i històrica, que fixa el significat del terme i resseguix la seva evolució. La teòrica i tècnica , que sistematitza els principis, els models i les tècniques que constituixen el cos professional de l'orientació. I la normativa i didàctica, que situa el debat dins el marc legal vigent — -LOE (LO 2/2006 ) modificada per la LOMLOE (LO 3 / 20 ) , -L 3/2002 de FP , Reial Decret 659/2002 , Reial Decret 217/2022 i Decret 107/2022 , de 5 d'agost, del Consell, juntament amb la normativa valenciana d'orientació — i de les decisions quotidianes que pren el docent de FOL en la tutoria, a l'aula i en la relació amb el teixit productiu.

2. L'ORENTACIÓ COM ESTEMENT EDUCATIVA: CONCEPTE I SENTIT

La primera dificultat en abordar l'orientació és delimitar el seu significat, perquè el terme s'ha emprat amb accepcions molt diverses al llarg del segle XX. En la seva formulació més acceptada avui, la es pot definir com un procés d'ajuda contínua i sistemàtic, dirigit a totes les persones, en tots els seus aspectes, amb la finalitat de potenciar el desenvolupament humà al llarg de tota la vida. Aquesta definició, deutora d'autors com

L'orientació és, en primer lloc, un procés d'ajuda, no una imposició ni una prescripció: l'orientador acompanya, facilita i capacita, però la decisió última correspon al subjecte orientat. És, en segon lloc, un procés continuo i sistemàtic, no una intervenció puntual reservada als moments de crisi o d'elecció; es desplega al llarg de tota l'escola i, més enllà, al llarg de tota la vida. Es dirigix, en tercer lloc, a totes les persones * —no només als qui presenten dificultats — i atén* tots els seus aspectes * — l'accitat, el professional i el personal —, d'acord amb un enfocament integral. I perseguix, finalment, el* desenvolupament de la persona i la prevenció de les dificultats, més que la seva mera remei.

Convé distingir l'orientació de termes propers amb els que de vegades es confon. La és l'orientació que exercix cada docent respecte del seu grup d'alumnes; és, per dir-ho, l'orientació posada en mans del professorat, personalitzada en la figura del tutor. La ** acció tutorial** és el conjunt sistematitzat d'aquestes actuacions, planificat en el Pla d'acció Tutorial (PAT) ** La** orientació psicopedagògica ** designa el marc teòric i professional que fonamenta i coordina tota aquesta tasca, i que correspon de manera especialitzada a l'orient i al departament d'orientació. Finalment, el** ** o** counseling és una modalitat concreta d'intervenció, de caràcter individualitzat, que no esgota el conjunt de l'orientació.

L'adjectiu que dóna títol al tema —la orientació com a activitat educativa — és decisiu. Significa que l'orientació no és una activitat clínica, ni assistencial, ni marginal respecte de l'ensenyament, sinó que forma part del propi acte d'eduir. La LOMLOE el consagra quan establix, entre els principis del sistema educatiu, «l'orientació educativa i professional de l'alumne com a mitjà necessari per a l'èxit d'una formació personalitzada, que propiciï una educació integral en coneixements, destreses i valors». Educar i orientar no són dues tasques juxtaposades: són dues cares d'una mateixa acció formativa.

3. EVOLUCIÓ HISTÒRICA: DE L'ORENTACIÓ VOCACIONAL A L'ORENTACIÓ PSICPEDAGÒGICA

L'orientació com ara l'entenem és el resultat d'una llarga evolució que sol articular-se en diverses etapes. Comprendre aquesta trajectòria permet entendre per què l'orientació actual és alhora vocacional, educativa i personal, i per què es concep com un procés continu integrat en el currículum.

El origen modern * de l'orientació se situa als Estats Units de començaments del segle XX, en el context de la industrialització, la immigració massiva i la necessitat social d'ajustar les persones als llocs de treball. La figura fundacional és* Frank Parsons (185491908), fundador el 1908 del Vocational Bureau* de Boston i autor de l'obra póstuma Choosing a Vocation (1909), considerada l'acta de naixement de l'orientació professional. Parsons va formular el cèlebre model de * gras i factors* (* camí and factor ), sintetitzat en tres passos: primer, el coneixement del subjecte (aptituds, interessos, recursos, limitacions); segon, el coneixement del món del treball (requisits, condicions, oportunitats de cada ocupació); i tercer, el ajust o matching raonat entre ambdós. Aquest esquema, aparentment simple, va asseure les bases de tota l'orientació vocacional posterior i encara subjace, depurat, en les intervencions actuals.

Poc després, l’orientació va ampliar el seu horitzó de l’àmbit estrictament laboral a l’escola. L’any 1914, El Kelley va acabar el concepte de orientació educativa (educational guidance) per designar l’ajuda a l’estudi en les seves decisions acadèmiques dins del sistema escolar. Durant els anys vint i trenta es va desenvolupar, de la mà del moviment dels tests i de la psicometria, l'orientació entesa com a diagnòstic i classificació. La trucada cua de Minnesota, amb Edmund G. En Williamson al cap, va sistematitzar un counseling* directiu basat en el diagnòstic psicomètric. Davant d'ell, Carl Rogers, amb la seva obra * Counseling and Psychotherapy* (1942), va proposar un no directiu, centrat en la persona, que va desplaçar el protagonisme de l'orientador a l'arrenglerament i que tanta influència exerciria després en la relació d'ajuda.

A partir de la meitat del segle XX, l'orientació va experimentar tres girs decisius que l'aproximen a la seva configuració actual. El primer va ser el llarg evolutiu o del desenvolupament de la carrera , protagonitzat per On va conèixer l'elecció vocacional no com una decisió puntual, sinó com un procés que abasta tota la vida (* life- carreer development ) i que expressa l'autoconcepte del subjecte al llarg de successives etapes (creixement, exploració, establiment, manteniment i declive). John Holland va elaborar una influent tipologia vocacional (el model RIESC: realista, investigador, artístic, social, emprenedor i convencional) que relaciona tipus de personalitat amb ambients professionals. El segon gir va ser el preventiu i comunitari, inspirat en la psiquiatria preventiva de Caplan, que va traslladar a l'orientació la lògica de la prevenció primària, secundària i terciària. El tercer va ser el llarg educatiu i integrador, que concep l'orientació com a part del currículum i del projecte educatiu, adreçada a tot l'alumnat i exercida corresponsablement per tot el professorat.

A Espanya, l'orientació té precedents d'hora — els Instituts d'Orientació Professional de Barcelona (1918) i Madrid, la tasca psicotècnica de Emili Mira i López — però la seva institucionalització plena en el sistema educatiu arriba amb la Lle General d'Educació de 1970 , que va introduir l'orientació com a dret, i sobretot amb la LOGSE (1990) , que va crear els departament d'orientació en els instituts i els equips d'orientació en primària, consolidant el model d'orientació psicopedagògica que les lleis posteriors — LOE ( 2006 ) i LO (20 ) — han mantingut i desenvolupat. Aquesta genealogia explica el concepte vigent: una orientació que integra l'herència vocacional de Parsons, el desenvolupament de la carrera de Super, la prevenció de Caban i la vocació educativa i inclusiva del sistema actual.

4. FUNCIONS I DIMENSIONS DE L'ORENTACIÓ L'ORENTACIÓ A L'ORG DE LA VIDA

L'orientació, entesa com a procés integral, es desplega en tres grans dimensions o àrees interdependents, que corresponen a les diferents facetes del desenvolupament de la persona.

La Dimensió educativa o escolar ** atén els processos d'ensenyament i aprenentatge: la prevenció i el tractament de les dificultats d'aprenentatge, el desenvolupament d'estratègies i tècniques d'estudi, la millora de la motivació, l'atenció a la diversitat i el suport a la transició entre etapes. La** Dimensió professional o vocacional — històricament la primera en desenvolupar — acompanya la construcció del projecte professional: l'autoconeixement vocacional, el coneixement del sistema educatiu i del món laboral, la presa de decisions acadèmiques i professionals, la transició a la vida activa i la inserció laboral. És la dimensió on el professorat de ** FOL** aporta un valor específic. I la ** Dimensió personal i social** atén el desenvolupament integral de la persona: l'autoestima, les habilitats socials i emocionals, la convivència, l'educació en valors i la prevenció de conductes de risc. En la pràctica, aquestes tres dimensions s'entrellacen: no es pot orientar professionalment a qui no es conix a si matix, ni ajudar a aprendre a qui travessa dificultats personals.

Al costat de les dimensions, l'orientació complix una sèrie de Seguint autors com Rodríguez Espinar i Seguiu el seu context: la unseling* (assistència individualitzada davant de dificultats o decisions); la la funció de diagnòstic o avaluació * (conociment del subjecte i del seu context); la* funció d'informació (acadèmica i professional); la * funció de programa* (disseny i desenvolupament d'intervencions planificades i contextualitzades); la funció de consulta o assessorament * (apoig indirecte a través del professorat, la família i la institució); i la* funció de formació* (compleció del propi professorat i dels agents educatius). A elles s'afegixen funcions organitzatives i de coordinació que asseguren la coherència del conjunt.

El marc que dóna sentit contemporani a tot això és el de la orntació al llarg de la vida (* llifelong guidance ). La Resolució del Consell de la Unió Europea de 2008 ** sobre la integració de l'orientació permanent en les estratègies d'educació i formació permanents» va establir que l'orientació ha d'acompanyar la persona en totes les etapes i transicions de la seva vida —no només en l'escola —, afavorint l'ocupació, la ciutadania activa i l'aprenentatge permanent. Aquest enfocament connecta directament amb la Formació Professional: la** Llei Orgànica 3/2002 concep l'orientació professional com un dret que acompanya la persona al llarg de tot el seu itinerari formatiu i laboral, i no com un servici puntual. L'orientació deixa així de ser un episodi per convertir-se en un continu que s'estén "des de la bressol fins a la jubilació".

5. PRINCIPIS BÀSICS COMUNS ALS DISTINTES MODELS D'ORIENTACIÓ

Per diversos models d'orientació, i són molt diversos, tots compartixen una sèrie de que constituixen el fonament comú de la disciplina. La literatura especialitzada (Rodríguez Espinar, Álvarez González, Bisquerra, Hervàs Avilés) identifica quatre principis importants: prevenció, desenvolupament, intervenció social i enfortiment personal. Dominar-los amb precisió és una de les claus d'aquest tema, perquè articula tota la resta.

El principi de prevenció prové de la psiquiatria comunitària de Gerald Caman (Princicles of Preventive Psychiatry, 1964) i ha estat incorporat a l'orientació com un dels seus eixos rectors. Prevenir és actuar de manera anticipatòria per evitar l'aparició de problemes o per reduir els seus efectes. Caplan distingix tres nivells: la prevenció primària, adreçada a tota la població per reduir la incidència de nous casos actuant sobre les causes i reforçant les competències (per exemple, un programa d'habilitats socials per a tot el grup); la prevenció secundària, que cerca la detecció i la intervenció precoces sobre els casos incipients (la identificació primerenca de dificultats d'aprenentatge); i la clau terciària, que tracta de reduir les conseqüències d'un problema ja instal·lat i evitar recaigudes. L'orientació moderna privilegia la prevenció primària, de caràcter proactiu i dirigida a tothom, davant de la vella lògica remeial que només actuava quan el problema ja existia.

El principi de desenvolupament concep l'orientació com un procés que acompanya el creixement integral i continu de la persona al llarg de totes les etapes evolutives. Es recolza en les teories del desenvolupament —de Piaget en el cognitiu, de Erikson en el psicosocial, de Super En el vocacional — i entén que orientar és potenciar el màxim desenvolupament de les potencialitats del subjecte, ajudant-lo a afrontar les tasques i transicions pròpies de cada etapa. Davant d'una orientació estàtica, centrada en el diagnòstic i la classificació, el principi de desenvolupament proposa una orientació dinàmica, evolutiva i proactiva, que anticipa les necessitats de l'alumnat i estimula el seu progrés.

El ** principi d'intervenció social** — igualment anomenat ecològic o sistèmic — subratlla que la persona no pot entendre's ni orientar-se al marge del seu context. Inspirat en la teoria ecològica del desenvolupament humà d'Urie Bronfenbrenner ** (amb els seus nivells microsistema, mesosistema, exosistema i macrosistema), aquest principi sosté que les dificultats del subjecte tenen sovint un origen contextual i que la intervenció orientadora ha d'ascendir també sobre l'entorn —la família, el centre, el grup, la comunitat — i no únicament sobre l'individu. L'Ascendiari esdevé així un** agent de canvi social que actua sobre els factors ambientals que condicionen el desenvolupament, en coherència amb una perspectiva inclusiva i comunitària.

El principio antropològic o d'enfortiment personal un moment) és el més recent en incorporar-se i, per a molts autors, el que atorga sentit últim als tres anteriors. Sosté que la finalitat de l'orientació és l'enfortiment i la capacitació de la persona per a que sigui protagonista i responsable del seu propi projecte vital: que prengui consciència de les seves possibilitats, desenvolupi la seva autonomia i adquireixi les competències necessàries per decidir i actuar per si mateixa. L'orientació no crea dependència, sinó que l'elimina; el seu èxit consistix, paradoxicament, en tornar-se innecessària en la mesura que la persona aprèn a autoorientar-se. Aquest principi connecta l'orientació amb l'educació en valors i amb el desenvolupament de la ciutadania autònoma i crítica.

6. DELS MODELS D'ORIENTACIÓ I INTERVENCIÓ PSICEPEDAGÒGICA

Un model d'orientació és una representació que reflectix el disseny, l'estructura i els components d'un procés d'intervenció; és, en paraules de , una guia per a l'acció. La classificació més difosa a Espanya, elaborada per Bisquerra i Álvarez González , distingix els models d'intervenció segons la relació que s'establix entre l'Ascensor, l'aquament i el context. S'identifiquen quatre modeleu-los bàsics : el clínic, el de servicis, el de programes i el de consulta, als quals s'afegixen els models mixtos.

El model clínic o de counseling es caracteritza per la relació d'ajuda i individualitzada* entre l'orientador i l'arrenglerament, generalment a través de l'entrevista. És un model d'acció directa sobre el subjecte, de caràcter fonamentalment remeial i reactiu: s'activa quan hi ha una demanda o un problema. Les seves fases clàssiques són l'establiment de la relació, l'exploració i el diagnòstic, el tractament i el seguiment. Aporta la profunditat i la personalització del tracte individual, però presenta la limitació que només atén a qui acudix o és derivat, no té caràcter preventiu ni arriba a tota la població, i consumix molt temps de l'orient.

El model de servicis organitza l'orientació al voltant de equips especialitzats, generalment externs al centre, que actuen per demanda sobre casos concrets. És el model característic dels servicis sectorials de l'Administració. El vostre avantatge és que connecta el centre amb recursos especialitzats; les seves limitacions són que sol ser reactiu, poc integrat en el currículum, allunyat de l'acció educativa quotidiana i amb escassa incidència preventiva. L'evolució de l'orientació ha consistit, en bona mesura, en superar el model de servicis pur per apropar l'orientació al centre i a l'aula.

El model de programes és, per a la majoria dels autors, el més coherent amb una orientació educativa, preventiva i per a tots. Consisteix a dissenyar i desenvolupar invencions planificades, contextualitzades i per objectius , dirigides a tota la població i integració en el currículum. Les seves fases són l'anàlisi del context i de les necessitats, la planificació (objectius, continguts, activitats, recursos, temporalització), l'execució i l'avaluació. El model de programes fa protagonista al professorat, situa l'orientació en el projecte educatiu, permet la prevenció i el desenvolupament i garantix l'atenció a tot l'alumne. La seva dificultat és que exigix coordinació, formació, temps i una cultura de treball cooperatiu en el centre.

El ** model de consulta o d'assessorament** proposa una intervenció ** que l'Anticista (consultor) no actua directament sobre l'alumnat, sinó que assessora, forma i capacita a un intermediari — el professor, el tutor, la família, l'equip directiu — perquè sigui aquest qui intervingui. La relació és** triàdica (consultor – consultant – currículum ) i de caràcter col·laboratiu i no jeràrquic. Aquest model té un enorme potencial multiplicador i preventiu, perquè capacita als agents educatius i difon la competència orientadora per tot el centre; és especialment valuós combinat amb el model de programes. El seu límit és que depèn de la implicació i la formació dels consultants.

Finalment, els modelals mixtos combinen els anteriors per superar les seves limitacions respectives. El més estès i recomanat és el de servicis actuant per programes: els equips i departaments especialitzats no es limiten a atendre demandes puntuals, sinó que dissenyen i coordinen programes preventius i de desenvolupament integrats en el currículum, recolzant-se a més a més a la consulta. Aquest model mixt — servicis que treballen per programes i per consulta — és el que millor descriu el funcionament del sistema d'orientació espanyol i valencià actual, i el que la recerca considera més eficaç.

7. ÀREES D'INTERVENCIÓ A L'ORIENTACIÓ EDUCATIVA

L'orientació no intervé indiferenciadament, sinó que organitza la seva acció al voltant d'un conjunt de àrees o àmbits que estructuren els continguts dels programes. Seguint la sistematització més habitual (Bisquerra, Álvarez González, Santana Vega), solen distingir-se quatre grans àrees.

La orientació en els processos d'ensenyament i aprenentatge atén la millora de l'aprenentatge de l'estudi: les estratègies d'aprenentatge i les tècniques d'estudi, l'ensenyament de processos cognitius i metacognitius, la motivació i l'àlgulació, l'aprendre a aprendre. És una àrea nuclear perquè incidix en el rendiment i la permanència en el sistema.

La atenció a la diversitat engloba les actuacions dirigides a garantir una resposta educativa ajustada a les necessitats de tot l'estudiant, especialment de qui presenta necessitats específiques de suport educatiu (NEAE): la detecció i valoració de necessitats, les mesures de resposta educativa, les adaptacions, la inclusió i l'equitat. Aquesta àrea connecta l'orientació amb el paradigma de la educació inclusiva que presidix la LOMLOE.

La orientació acadèmica i professional ( OA ) — la més directament vinculada a la Formació Professional i al professorat de FOL — acompanya la construcció del projecte acadèmic i professional: l'autoconeixement, la informació sobre el sistema educatiu i el món laboral, la maduresa i la presa de decisions vocacionals, la transició a la vida activa i la inserció laboral. S'articula en els centres a través del Pla d'Orientació Acadèmica i Professional (POAP ).

La prevenció i el desenvolupament humà integra els programes adreçats al desenvolupament personal i social de l'alumne i a la prevenció de conductes de risc: educació emocional, habilitats socials, convivència, coeducació, educació per a la salut, prevenció d'abdicions i de la violència. És l'àrea que expressa amb més nitidesa els principis de prevenció i desenvolupament.

Aquestes quatre àrees no són compartiments estancs: un bon programa d'orientació les integra. Així, un programa de transició a la vida activa combina l'orientació professional (informació, presa de decisions), l'atenció a la diversitat (ajust a les necessitats de cada alumne) i el desenvolupament personal (autoconcepte, habilitats per a l'ocupació).

8. Les tècniques bàsiques en l'origenació

L'orientació disposa d'un repertori ampli de que solen agrupar- se en dos grans blocs: les tècniques de recollida d'informació (o diagnòstic) i les tècniques d'intervenció pròpiament dites. La seva elecció depèn del model adoptat, dels objectius i del context.

8.1. Tècniques de recollida d'informació

La observació és la tècnica més bàsica i transversal. Pot ser assisteixàtica o sistemes de control , i es recolza en instruments com els Escorcolls anecdòtics (anotació d'incidents significatius), les listes de control (presència o absència de conductes), les escales d'estimació o de valoració (grau en què es manifesta una conducta) i els . Aporta informació directa sobre el comportament en el seu context natural, tot i que exigix rigor per controlar la subjectivitat de l'observador.

La entrevista és la tècnica reina de l'orientació individualitzada. Segons la seva estructuració pot ser estructurada, semiestructurada o oberta; segons la seva finalitat, diagnòstic, orientació, assessorament o devolució d'informació. L'entrevista permet recollir informació, establir la relació d'ajuda i facilitar la presa de consciència de l'autèntica. La seva qualitat depèn de les habilitats de l'entrevista: l'escolte activa, l'empatia, la formulació de preguntes i el clima de confiança.

Els qüestionaris, inventaris i autoinformes recullen de forma estandarditzada informació aportada pel propi subjecte sobre els seus interessos, hàbits, actituds o autoconcepte (per exemple qüestionaris d'interessos professionals o d'hàbits d'estudi). Els testets psicomètrics són proves estandarditzades, amb fiabilitat i validesa contrastades, que mesuren constructes com la intel·ligència, les aptituds específiques, la personalitat o els interessos. La seva aplicació i interpretació exigixen formació especialitzada i una lectura prudent, sempre complementària d'altres fonts: el test informa, però no decidix.

Les tècniques sociomètriques, en especial el sociograma ideat per Jacob Levy Moreno, permeten conèixer l'estructura de relacions dins del grup (preferències, rebuigs, lideratges, alumnes aïllat), informació molt valuosa per a l'acció tutorial i la convivència. El anàlisi de documents i de produccions (expedient acadèmic, quaderns, treballs, historial) i la namnesi (recollida de la història personal i escolar de l'estudiant) completen el repertori diagnòstic.

8.2. Tècniques d'intervenció

La tutoria i l'acció tutorial constituixen el marc d'intervenció per excel·lència. A través del tutor i del Pla d'Acció Tutorial (PAT ) es desenvolupen activitats grupals i individuals d'acollida, seguiment de l'aprenentatge, orientació acadèmica i professional, i desenvolupament personal i social. La tutoria és la llera ordinària per la qual l'orientació arriba a tot l'alumne.

Les tècniques d'informació acadèmica i professional posen a disposició de l'alumne el coneixement del sistema educatiu, de les eixides acadèmiques i del mercat de treball: xerrades, fires d'orientació, jornades de portes obertes, visites a empreses i centres, materials i plataformes digitals. La informació no és orientació sola, però és la seva condició necessària.

Les ** de presa de decisions** entrenen l'alumne en el procés de decidir de forma autònoma i raonada. Models com el DECIDES ** de Krumboltz o els esquemes de resolució de problemes descomponen la decisió en fases (definir el problema, generar alternatives, valorar conseqüències, decidir, executar, avaluar). S'acompanyen de programes estructurats de** maduresa vocacional i de projecte professional .

Les tècniques grupals i dinàmiques de grup (dramatització, role-playing, discussió dirigida, treball cooperatiu, estudi de casos, portafolio) permeten desenvolupar habilitats socials, emocionals i de decisió en el si del grup. I les de consulta i assessorament donen cos a la intervenció indirecta amb el professorat i les famílies.

9. L'orientació en l'educació urbana i en la resposta professional

El sistema educatiu espanyol organitza l'orientació en interrelacionats, seguint un model mixt de servicis que actuen per programes i per consulta. El primer nivell és la acció tutorial, exercida per tot el professorat i coordinada pel tutor de cada grup; és l'orientació més propera a l'alumnat. El segons nivell és el departament d'orientació del centre, òrgan especialitzat que coordina i assessora la tasca orientadora. El tercer nivell són els servicis o equips externs de l'Administració, que donen suport als centres amb recursos especialitzats. La LOMLOE, en modificar la LOE, reforça l'orientació educativa, acadèmica i professional com a principi i com a dret, i encomana a les Administracions garantir el seu desenvolupament, amb especial atenció a l'equitat i a la prevenció de l'abandonament.

A la Educació Secundària Obligatòria, regulada pel Reual Decret 217 / 20022 i, a la Comunitat Valenciana, pel Decret 107/2022 , de 5 d'agost, del Consell, l'orientació s'articula al voltant del departament d'orientació, la tutoria i el Pla d'Orientació Acadèmica i Professional. Dues fites són especialment rellevants: el consell orientador que es lliura a l'estudiant en finalitzar l'etapa —informe individualitzat sobre la seva evolució i una proposta de l'audite més adequat — i l'orientació en els moments de transició i elecció (optalitat, quart curs, itineraris cap al batxillerat o la FP ) . L'orientació de l'E ESO és netament preventiva i de desenvolupament, i perseguix evitar l'abandonament escolar primerenc i afavorir la continuïtat formativa.

A la Formació Professional, l'orientació adquirix un pes singular. La Llei Orgànica 3/2002, de 31 de març, d'ordenació i integració de la Formació Professional, i el seu desenvolupament mitjançant el Real Decret 659/2002, de 18 de juliol, configuren un sistema únic de FP integrat per cinc graus progressius i acumulables (grau A, acreditació parcial; grau B, certificat; grau C, certificat professional; grau D, cicles formatius; grau E, cursos d'especialització), amb caràcter general o intensiu. En aquest sistema, la programació professional es concep com un dret que acompanya la persona al llarg de tot el seu itinerari, i s'informa mitjançant servicis d'orientació professional, el reconeixement i acreditació de competències adquirides per l'experiència, i la connexió permanent amb el món productiu. La FP integra a més la formació en l'empresa (que substituix i amplia l'antiga FCT), el que convertix la relació amb el teixit empresarial en un espai orientador de primer ordre.

A la Comunitat Valenciana, l'organització de l'orientació s'ha unificat i reforçat mitjançant el Decret 72/2021, de 21 de maig, del Consell, d'organització de l'orientació educativa i professional i del reforç de la inclusió, que integra els diferents servicis en un model coherent amb l'educació inclusiva regulada pel Decret 104/2018 i la Ordre 20/202020202010. En els instituts que impartixen FP, el departament d'orientació, el professorat de FOL i els servicis especialitzats cooperen en l'orientació professional, la inserció laboral i el seguiment de l'alumne, en coordinació amb les estructures autonòmiques d'ocupació i formació.

10. DIVERENCIAdor: EL MODEL DE PROCAMES I DE CONSULTA D'ÀLVAREZ GONZÀLEZ I BISQUERA I L'ENFOQUE PREVENTIU DE CAPLAN

Per fonamentar professionalment la pròpia pràctica orientadora davant d'un tribunal, convé dominar amb detall dues aportacions més grans que articulen el cor teòric del tema: la proposta de Álvarez González i Biscra sobre els models idonis en el sistema educatiu, i l' enfoc preventiu de Caban que dóna sosteniment a l'orientació contemporània.

La ** primera aportació és la tesis, sostinguda per** Manuel Álvarez González ** i** Rafael Bisquerra a la seva obra de referència Manual d'orientació i tutoria i a Models d'orientació i intervenció psicopedagògica (1998), que, entre els quatre models bàsics, són el model de programes i el model de consulta ** —combinats — els que millor responen a una orientació educativa, preventiva, de desenvolupament i per a tot l'alumnat. El raonament és rigorós. El model clínic, per individualitzat i remeial, no pot arribar a tota la població ni prevenir; el model de servicis, per extern i reactiu, queda allunyat del currículum. El model de** programa , en canvi, permet planificar intervencions per objectius, integrades en el projecte educatiu, dirigides a tots i de caràcter proactiu; i el model de ai multiplica l'abast de l'orientació en capacitar el professorat i les famílies per intervenir. La síntesi que proposen aquests autors — un model mixt en què els servicis i departaments actuen per programes i es recolzen en la consulta — constituix la matriu teòrica del sistema d'orientació espanyol i valencià. Dominar aquesta classificació, amb els seus avantatges i limitacions respectives, i saber justificar per quins programes i consulta són els models idonis en el marc escolar, és un dels senyals que distingixen a qui ha estudiat el tema en profunditat.

La la aportació és l'** enfoc preventiu de Gerald Caban, l'obra de la qual* inciplics of Preventive Psychiatry* (1964) va traslladar a l'orientació la lògica de la salut pública. Cablen va invertir el paradigma dominant: en lloc d'esperar que el problema aparegui per tractar-lo (lògica remeial), va proposar actuar que sorgeixi (lògica preventiva). El seu model dels tres nivells — Prevenció primària ** ( preferiu la incidència de nous casos actuant sobre tota la població i reforçant competències ) )** Prevenció secundària ** (detecció i intervenció precoces sobre casos incipients ) i** prevenció terciària ** ( preduir seqüeles i evitar recaigudes ) — proporciona a l'orientació un carcassa conceptual d'enorme potència. Aplicat a l'àmbit educatiu, aquest enfocament justifica que l'orientació s'acompanyi a tot l'alumne i no només a qui presenten dificultats, que prioritzi els programes preventius davant de la intervenció de crisi i que actuï també sobre el context (familia, centre, comunitat), enllaçant amb el principi d'intervenció social. El propi Caban va desenvolupar a més la** com a estratègia preventiva, el que connecta ambdues aportacions: prevenir a gran escala exigix capacitar els agents educatius mitjançant la consulta.

Aquestes dues referències —el model mixt de programes i consulta de Álvarez González i Biscrera — i l'enfocament preventiu de Caban — articulen el nucli conceptual del tema i permeten connectar la teoria dels models amb els principis bàsics i amb la pràctica del sistema. Citar - les amb precisió, fent esment a obres i dates, revela un domini que el tribunal reconix immediatament.

11. L'opció DIDÀCTICA I RELACIÓ AMB EL CURRÍCLE: L'ORENTACIÓ EN EL MÒDUL DE FOL I EN LA TURÒRIA DE FP

L'orientació no és, per al professorat de FOL, un contingut aliè que s'estudia en el tema 1 per oblidar-se després: és el cor de la seva funció docent i la raó mateixa de l'existència de la seva especialitat. I per tant, esdevé aterrar els conceptes anteriors en la pràctica quotidiana de l'aula de Formació Professional.

El mòdul de formació i orientació laboral, present en tots els cicles formatius de grau mitjà i superior, és en si matix un instrument d'orientació professional integrat en el currículum. Els seus continguts — búsqueda activa d'ocupació, elaboració del projecte professional i de l'audit formatiu, legislació laboral i relacions en l'equip de treball, orientació i inserció laboral, i prevenció de riscos — desenvolupen directament l'àrea de orientació acadèmica i professional i la dimensió vocacional de l'orientació. En aquest sentit, el docent FOL exercix el model de programes en estat pur: planifica per objectius, es dirigix a tot l'alumne i actua preventivament i proactiva, no remeial. L'orientació deixa de ser una activitat extraordinària per esdevenir ensenyament reglat amb avaluació pròpia.

El professorat de FOL també fa sovint la de grups de cicles formatius, el que li situa en el primer nivell del sistema d'orientació. Com a tutor, coordina l'acció de l'equip docent, fa el seguiment del procés d'aprenentatge, orienta en l'elecció d'alineaments i en la transició a la vida activa, i actua com a enllaç amb el departament d'orientació. A més, és un agent clau en la formació en l'empresa i en el seguiment de l'alumne en el seu període formatiu en l'entorn productiu, espai en el qual l'orientació professional es fa experiència real.

La serció laboral és, potser, l'àmbit on l'aportació del docent de FOL resulta més específica i valuosa. A través de l'orientació per a l'ocupació —autoconeixement professional, coneixement del mercat de treball, tècniques de recerca activa, elaboració del currículum i de la carta de presentació, preparació d'entrevistes, coneixement dels drets laborals i de l'adecució —, el professorat de FOL capacita l'alumne per a la seva transició al món del treball. Aquesta tasca materialitza el principi d'enfortiment personal: es tracta que l'alumne adquireixi autonomia per gestionar la seva pròpia carrera professional al llarg de la vida, en coherència amb l'enfocament de l'orientació permanent.

Tot això s'incorre en un marc normatiu precís que el docent ha de manejar. La LOE modificada per la LOMLOE consagra l'orientació com a principi i dret del sistema; la Llei Orgànica 3/2022 i el Real Decret 659/2002 configuren l'orientació professional com un servici integral que acompanya l'itinerari en el nou sistema d' FP dual; el Real Decret 217/2022 i el Decret 107/2022, de 5 d'agost, del Consell, ordenen l'orientació en l'ESO valenciana; i el Decret 72/2021 organitza l'orientació educativa i professional en la Comunitat Valenciana sota el paradigma de la inclusió. Conèixer i saber invocar aquesta normativa permet al professorat de FOL fonamentar la seva pràctica orientadora i defensar-la davant de l'equip docent, l'Administració i el Tribunal d'oposició.

12. CONCLUSIÓ

Ressegueix l'orientació com a activitat educativa — des de l'orientació vocacional de Parsons el 1908 fins a l'orientació psicopedagògica contínua i integrada en el currículum que sostenen la LOMLOE i la Llei Orgànica 3/2002 de Formació Professional — no és un exercici erudit prescindible: és la base sobre la qual s'assenta la identitat professional del docent de FOL. Cadascun dels fils que hem recorregut —el concepte integral d'orientació, la seva evolució històrica, les seves dimensions i funcions, les seves quatre principis bàsics, els seus models d'intervenció, les seves àrees i les seves tècniques — convergix en una mateixa convicció: educar és també orientar, i orientar és una tasca compartida per tot el professorat, coordinada per l'estructura especialitzada i fonamentada en principis comuns.

Els quatre principis — prevenció, desenvolupament, intervenció social i enfortiment personal — són el denominador comú que travessa tots els models, per diferents que siguin el clínic, el de servicis, el de programes i el de consulta. I el consens de la disciplina, expressat per Álvarez González i Biscra, assenyala que són el model de programes i el de consulta, combinats en un model mixt de servicis que actuen per programes, els que millor encarnen una orientació educativa, preventiva i per a tots, en la línia de l'enfocament preventiu que va llegir a tota l'orientació contemporània. Les tècniques — de l'observació i l'entrevista a la tutoria, el POAP i l'entrenament en la presa de decisions — són els instruments amb els quals aquest model es fa acció quotidiana.

Per al professorat de FOL, tot això no és teoria llunyana, sinó la substància mateixa de la seva feina: en el mòdul de FOL, en la tutoria dels cicles formatius, en el seguiment de la formació en l'empresa i en l'orientació per a la inserció laboral, aquest docent convertix l'orientació en ensenyament reglat, preventiva i capacitat, i acompanya cada alumne i alumna en la construcció autònoma del seu projecte professional. Qui sàpiga fer-ho — a l'aula cada dia i davant del tribunal quan arribi el moment — estarà contribuint, molt més enllà dels continguts tècnics, a la formació integral i a l'ocupació de cada persona que passi per la seva classe, que és la raó última per la qual l'orientació és, davant tot, una activitat educativa.

13. BIBLIOGRAFIA I REVERÈNCIES LEGISLATIVES

Normativa i legislació

1. Llei orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'educació (LOE), en la seva redacció vigent. BOE núm. 106, de 4 de maig de 2006 .
2. Llei Orgànica 3/2020 , de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE ) BOE núm . ~ ~ ~ 340 , de 30 de desembre de 2020 .
3. Llei orgànica 3/2002 , de 31 de març, d'ordenació i integració de la Formació Professional . ~ ~ ~ BOE núm . ~ ~ ~ 78 , d ' 1 d'abril de 2022 .
4. Reial decret 659/2002 , de 18 de juliol, pel qual es desenvolupa l'ordenació del Sistema de Formació Professional. BOE núm. 171, de 19 de juliol de 2023 .
5. Reial Decret 217/2022 , de 29 de març, pel qual s'establix l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Secundària Obligatòria. BOE núm . ~ ~ ~ 76 , de 30 de març de 2022 .
6. Decret 107/2022 , de 5 d'agost, del Consell, d'ordenació i currículum de l'etapa d'Educació Secundària Obligatòria a la Comunitat Valenciana. DOGV núm. 9403, d ' 11 d'agost de 2022 .
7. Decret 72/2021 , de 21 de maig, del Consell, d'organització de l'orientació educativa i professional i del reforç de la inclusió en el sistema educatiu valencià. DOGV, de 2021.
8. Decret 104/2018, de 27 de juliol, del Consell, pel qual es desenvolupen els principis d'equitat i d'inclusió en el sistema educatiu valencià. DOGV núm. 8356, de 7 d'agost de 2018.
9. Resolució del Consell de la Unió Europea, de 21 de novembre de 2008, sobre "Integrar l'orientació permanent en les estratègies d'educació i formació permanents". DOUE C 319, de 13 de desembre de 2008 .

Referències bibliogràfiques

1. Parsons, F. (1909). Choosing a Vocation. Houghton Mifflin.
2. Biscora Alzina, R. (1998). Models d'orientació i intervenció psicopedagògica. Praxis.
3. Álvarez González, M. i Biscrera Alzina, R. (Coords). Manual d'orientació i tutoria. Praxis.
4. Rodríguez Espinar, S. (Coord). Teria i pràctica de l'orientació educativa. PPU.
5. Álvarez González, M. (1995) orientació professional. Cedecs.
6. Repetit Talavera, E. (2002). Models d'orientació i intervenció psicopedagògica (Vols. I i II). UNED.
7. Sanz Oro, R. (2001). Orientació psicopedagògica i qualitat educativa. Piràmide.
8. Caplan, G. (1964). Princicles of Preventive Psychiatry. Basic Books.
9. Super, D. E. (1957). The Psychology of Careers. Harper & Row.
10. Santana Vega, L. E. (2015). orientació educativa i intervenció psicopedagògica (3.a ed). Piràmide.
11. Vèlaz de Medrano Ureta, C. (1998). Orientació i intervenció psicopedagògica: concepte, models, programes i avaluació. Aljub.
12. Sobrat Fernández, L. i Cortés Pascual, A. (2009). Orientació professional: nous escenaris i perspectives. Biblioteca Nova.

14. ORIENTACIONS PER A L'ESTUDI

1. Primer, fixa el concepte integral d'orientació (procés d'ajuda, continu, per a totes les persones, en tots els seus aspectes, al llarg de la vida) abans d'entrar en models i tècniques. El tribunal valora que s'entén el sentit educatiu de l'orientació, no que s'enurixen definicions soltes.
2. Memoritza els quatre principis bàsics —prevenció, desenvolupament, intervenció social i enfortiment personal — amb el seu autor de referència (Calla per a la prevenció, Bronfenbrenner per a la intervenció social) i una frase que els defineixi. Són l'eix del tema i reaparixen en gairebé tots els temes d'orientació.
3. Domina la classificació dels quatre models (clínic, servicis, programes i consulta) sabent enunciar de cadascú la seva lògica, avantatges i limitacions. Prepareu-vos especialment per justificar quins programes i consulta són els idonis en el sistema educatiu: és el diferenciador del tema.
4. Distingeix amb claredat els tres nivells de prevenció de Caplan (primària, secundària, terciària) amb un exemple escolar de cadascú. Confondre'ls és un error freqüent que penalitza; un exemple concret demostra comprensió real.
5. Estudia les tècniques agrupant- les en dos blocs (recollida d'informació i intervenció) i associa cada tècnica a la seva finalitat. No cal descriure- les totes amb detall: n'hi ha prou amb classificar- les bé i aprofundir en les nuclears (observació, entrevista, tutoria, POAP, presa de decisions).
6. Connecta sempre el tema amb la teva especialitat: el mòdul FOL com a programa d'orientació integrat en el currículum, la tutoria dels cicles, el seguiment de la formació en l'empresa i l'orientació per a la inserció laboral. Aquesta aplicació pràctica distingix una exposició brillant d'una merament correcta.
7. Té cura de la precisió de les referències legals i de les dates: LOE 2006 modificada per LOMLOE 2020, LO 3/2022 de FP, RD 659/2023, RD 217/2022, Decret 107/2022 i Decret 72/2021 de la Comunitat Valenciana. Si dubtes d'una data, substituix- la per una altra dada de la qual tinguis certesa absoluta.
8. Assaja la defensa oral mesurant el temps. Amb unes 6.000 paraules l'exposició ronda els 40-45 minuts: practica sacrificant part de l'apartat històric i de les tècniques si vas just, però no renunciïs mai als principis, als models i al diferenciador, que són el nucli avaluable del tema.