TEMA 1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'ONY I LA NINyA HESTA ELS SEIS ANYS. PRINCIPALS FACTORS QUE INTERVIEN EN LA SEVA. ETAPES I MOS MÀS SIGNIFICTIUS. EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL EN EL PRIMER ANY DE VIDA. EL PAPEL DELS ADULTOS

ÍNDEX

1. Introducció
2. Marc legislatiu i conceptual de l'etapa 0-6
3. Característiques generals del desenvolupament infantil fins als sis anys
4. Principals factors que intervenen en el desenvolupament
5. Etapes i moments més significatius del desenvolupament
6. El desenvolupament infantil en el primer any de vida
7. El paper dels adults en el desenvolupament del nen i la nena
8. La finestra dels 1.000 dies i l'atenció educativa primerenca a la Comunitat Valenciana
9. Conclusió
10. Bibliografia i referències legislatives

1. Introducció

Comprendre com és un nen o una nena de zero a sis anys no és un punt de partida qualsevol del temari d'Educació Infantil: és, en sentit literal, el punt de partida de tota la professió. Abans de parlar d'objectius, de currículum, de metodologia o de programació, el o la docent necessita una imatge precisa del subjecte al qual es dirigix la seva intervenció, perquè la primera infància no és una versió en miniatura de l'edat adulta, sinó una etapa amb lleis pròpies, amb ritmes propis i amb necessitats pròpies. Conèixer aquestes característiques i aquests factors és el que permet, després, prendre decisions educatives amb sentit i justificar-les davant d'un tribunal.

Aquest tema reunix quatre preguntes grans que qualsevol mestra o mestre d'educació infantil ha de ser capaç de respondre amb solvència. Quins trets compartixen tots els nens i nenes fins als sis anys? Quins factors fan que cada criatura concreta es desenvolupi d'una forma única dins d'aquests trets comuns? Hi ha veritableitat etapes, o el desenvolupament és un continu sense salts? I què fa que el primer any de vida ocupi un lloc tan especial en la literatura científica i en la normativa actual? A totes elles s'afegix, finalment, una pregunta de caràcter pedagògic que tanca el cercle: quin és el paper de l'adult, i molt especialment del o de la docent, en aquest procés?

El plantejament adoptat en aquestes pàgines combina tres mirades complementàries. La mirada mitjançant la ment, que aporta el coneixement sobre el desenvolupament físic, cognitiu, lingüístic, afectiu i social acumulat per la psicologia evolutiva des de Piaget, Vygotsky o Wallon fins a la neurociència educativa contemporània. La mirada , que emmarca aquest coneixement dins la Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, de modificació de la Llei Orgànica d'Educació (LOMLOE) i dels decrets autonòmics que ordenen l'etapa en la Comunitat Valenciana , especialment el Decret 100/2022, de 29 de juliol , del Consell. I finalment, una mirada pràctica i didàctica, atenta als exemples quotidians de l'aula, perquè sense aquesta connexió amb la realitat de les escoles el discurs teòric es queda mut.

2. MARCO LEGISLATIU I CONCEPTUAL DE L'ETAPA 0-6

Abans de descriure com es desenvolupen els nens i nenes, convé situar l'etapa d'Educació Infantil dins de l'armaç normatiu que la definix com a tal, perquè la mirada del docent no és només psicològica: és també una mirada professional regulada per la llei. Des de la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'educació (LOE), modificada per la LOMLOE (LO 3/2020), l'Educació Infantil es configura com una etapa educativa amb identitat pròpia, voluntària, de caràcter no obligatori però plenament educativa, adreçada als nens i nenes des del naixement fins als sis anys. La LOMLOE introduix un canvi qualitatiu respecte a la legislació anterior en subratllar que ambdós cicles (0-3 i 3-6) tenen idèntica intencionalitat educativa, despejant la vella confusió que situava el primer cicle com un servici purament assistencial.

A nivell estatal, el currículum mínim ve fixat pel ** Real Decret 95/2022 , d ' 1 de febrer** , pel qual s'establix l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Infantil per als dos cicles. Aquest Reial decret definix les competències clau**, els objecte pedagògics de l'etapa, les* àrees ** (Criment en harmonia, descoberta i exploració de l'entorn, Comunicació i representació de la realitat) i els** principi pedagògics que orienten la intervenció, entre els quals destaquen l'enfocament globalitzador, la importància del joc, l'aprenentatge significatiu i l'observació com a eina avaluadora privilegiada. És important recordar que l'article 14.3 del Reial decret 95/2022 establix que «el caràcter educatiu d'un i altre cicle serà recollit en una proposta pedagògica», superant definitivament la separació entre l'assistencial i l'educació en el primer cicle.

A la ** Comunitat Valenciana**, el desenvolupament curricular es concreta en el ** Decret 100/2022 , de 29 de juliol, del Consell** , pel qual s'establix l'ordenació i el currículum d'Educació Infantil. Aquest decret adapta la norma estatal al territori incorporant elements propis: el plurilingüisme (amb la presència simultània de valencià, castellà i una llengua estrangera), el respecte per la identitat cultural valenciana, una atenció específica a les situacions d'aprenentatge contextualitzades i el reconeixement explícit de la diversitat com un valor de l'aula. Al costat d'ell, en el que afecta la convivència i la protecció de la infància, són normes de referència obligada la ** Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència (LOPI )** i, en l'àmbit autonòmic, la ** Llei 26/2018, de 21 de desembre**, de drets i garanties de la infància i l'adolescència.

Conceptualment, parlar del nen o de la nena de zero a sis anys exigix distingir entre dos termes que sovint es confonen. El creixement es referix als canvis quantitatius, observables i mesurables, com la talla, el pes o el perímetre cranial. El desenvolupament, en canvi, abasta els canvis qualitatius en la conducta, els processos psicològics i les capacitats, i per això és el terme que millor descriu la transformació d'un nadó nou nascut en un nen o nena de sis anys que arriba a primària. Altres termes clau que cal precisar des del principi són (procés biològic intern que seguix un calendari en gran mesura genètic), aprenentatge (cambi produït per la interacció amb el medi) i socialització (procés d'incorporació a la cultura del grup). Només manejant amb claredat aquest vocabulari es pot argumentar després per què una determinada intervenció és o no pertinent en un moment donat del desenvolupament.

Figura 1. Creixement, desenvolupament i els tres processos que els expliquen.

Finalment, és important recordar que la Contravenció sobre els drets del Nen (Nacions Unides, 1989), ratificada per Espanya el 1990, situa el nen com a subjecte de drets i no com a simple objecte de protecció. Aquest gir jurídic és la base ètica sobre la qual s'assentixen totes les lleis posteriors i ha de ser present quan el docent pren decisions que afecten la vida quotidiana de l'aula: el dret a ser escoltat, a expressar la pròpia opinió i a participar és tan vinculant com el dret a la protecció o a l'educació. Treballar amb criatures petites significa, en aquest marc, treballar amb persones, no amb futures persones.

3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL DESENVOLUPAMENT INFANTIL HASTA ELS SEIS ANYS

Les característiques generals de l'infanitat i la nena de zero a sis anys es poden agrupar en cinc grans àmbits que, tot i que s'analitzarà per separat per facilitar l'exposició, en la pràctica s'entrellacen contínuament. El primer àmbit és el desenvolupament físic i psicomotriu. En aquests anys el cos del nen canvia més que en qualsevol altra etapa posterior: el pes es triplica en el primer any, el sistema nerviós central completa una part substancial de la melinització, el control postural progressa des de la posició fetal fins a la marxa bípedea i la motricitat fina permet, cap als sis anys, dibuixar la figura humana amb detall i manejar instruments com les tisores o el llapis amb precisió creixent. La psicomotricitat no és un afegit al desenvolupament, sinó el vehicle a través del qual el cos esdevé eina de coneixement del món.

El segon àmbit és el codesenvolupament cognitiu . Seguint el model clàssic de Jean Piaget, els nens i nenes d'aquesta etapa travessen dos grans estadis: el sensoriomotor ** (0-2 anys), en el qual el coneixement es construix a través de l'acció directa sobre els objectes, i el** preoperacional ** (2-67 anys), caracteritzat per l'aparició de la funció simbòlica, el pensament egocèntric, l'animisme i el raonament intuïtiu més que lògic. És important matisar que les aportacions més recents de la psicologia cognitiva han corregit a Piaget en aspectes concrets: avui sabem que ja els nadons d'uns pocs mesos tenen nocions rudimentàries de** permanència de l'objecte, de causalitat o de quantitat, el que anomenem (core knowledge). Un exemple quotidià: un nadó de vuit mesos es sorprèn si un objecte desaparix sense causa visible, cosa que demostra que la seva ment ja construix expectatives sobre el comportament del món físic.

El tercer àmbit és el desenvolupament del llenguatge i la comunicació. En sis anys, el nen passa del plor reflex a una conversa fluida amb centenars de paraules i estructures sintàctiques relativament complexes. Les grans etapes es poden resumir així: etapa prelingüística (0-12 mesos, amb crits, balbuceus, vocalitzacions i protoconversacions); etapa holofràtica (12-18 mesos, una sola paraula complix la funció d'una frase, per exemple «agua» per demanar, mostrar o protestar); etapa telegràfica (18-24 mesos, frases de dos elements del tipus «mà aigua»); explosió del vocabulari (2-3 anys, amb increments de diverses paraules al dia i aparició de la gramàtica bàsica); i consolidació (3-6 anys, on el discurs narratiu es torna coherent i permet comptar el que no ha viscut). Recorda que la comunicació i el llenguatge no són el matix: el nen comunica des del primer minut a través de la mirada, el plor, la postura o el somriure social.

El quart àmbit és el desenvolupament afectiu i emocional. Segueix una doble línia. D'una banda, la construcció del vinc d'apec, descrit per John Bowlby i operativitzat per Mary Ainsworth a través de la situació estranya, que cristal·litza durant el primer any i constituix la base de seguretat sobre la qual el nen s'atrevirà a explorar el món. De l'altra, la progressiva diferenciació de les emocions, que passen de les primàries (lliura, por, ira, sorpresa, tristesa, asco) presents des dels primers mesos, a les secundàries (vergonza, culpa, orgull, gels) que emergixen a partir del segon any vinculades a la consciència del jo. Un nadó de quatre mesos ja regula la mirada per mantenir o tallar la interacció amb l'adult, el que mostra que la regulació emocional comença molt aviat, encara que el seu perfeccionament abasti tota la infància.

Finalment, el, el govern social , indisociable dels anteriors. La socialització primària es produix a la família i, cada vegada amb major protagonisme, a l'escola infantil. El nen passa del joc solitari al joc paral·lel i, finalment, al joc cooperatiu cap als cinc anys, fase en la qual aparixen regles elementals compartides, primeres amistats estables i conflictes resolts amb mediació adulta. Una característica transversal a aquests cinc àmbits, i que merix ser destacada, és la globalitat : en la primera infància un nen que aprèn a saltar també aprèn a confiar en si matix, a coordinar-se amb altres, a expressar entusiasme i a contar el que ha fet. Per això el currículum d'Educació Infantil rebutja la fragmentació en assignatures i s'organitza al voltant d'àrees globalitzadores i a situacions d'aprenentatge que integren simultàniament diversos àmbits del desenvolupament.

Figura 2. Els cinc àmbits del desenvolupament i el principi de globalitat.

4. PRINCIPALS FACTORS QUE INTERVEN EN EL DESENVOLUPAMENT

Si tots els nens i nenes fins als sis anys compartixen certes característiques generals, per què cada criatura concreta es desenvolupa d'una manera única? La resposta és als que intervenen en el procés, que la literatura sol agrupar en dos grans blocs. Els factors interns o endògens ** inclouen la dotació genètica, el funcionament neurobiològic, l'estat de salut i el temperament individual. Els** factors externs o exògens inclouen tot el que envolta el nen: la família, l'escola, el grup d'iguals, el barri, la cultura i el conjunt de servicis socials i sanitaris disponibles. El que és realment important, però, és entendre que els dos blocs no actuen separadament: el desenvolupament és sempre el resultat de la seva .

Figura 3. Factors endògens i exògens: el desenvolupament com a interacció.

Entre els factors endògens, la, establix un marge de possibilitats dins del qual el desenvolupament es desplegarà. Determina aspectes com l'alçada potencial, el color dels ulls, certes predisposicions a determinades malalties o la velocitat madurativa d'alguns sistemes. Aquesta herència es concreta a través de la maduració, procés biològic intern que seguix un calendari en gran mesura comú a tota l'espècie humana: per exemple, cap nadó caminarà abans que el seu sistema nerviós hagi assolit un determinat grau de mielinització. Un altre factor endogen clau és el temperament, conjunt de trets disposicionals que aparixen molt aviat i que Alexander Thomas i Stella Chess van agrupar en tres perfils clàssics: nens fàcils, difícils i de lentitud a l'escalfament. Conèixer el temperament d'un nen ajuda al docent a llegir el seu comportament amb més justícia i a evitar atribuir a mala voluntat el que és només un estil de resposta.

Entre els factors exògens, la família és el primer i més decisiu agent. No tant per la seva composició (extresa, nuclear, monoparental, reconstituïda, homoparental, adoptiva, d'acollida...), sinó per la alitat de les relacions que establix amb la criatura. Els estils educatius parentals descrits per Diana Baumrind i revisats per Eleanor Maccoby i John Martin (autor, permissiu, democràtic i negligent) tenen efectes diferenciats sobre el desenvolupament socioemocional infantil. Un estil democràtic, que combina afecte càlid i exigència raonable, afavorix l'autoestima, l'autonomia i la competència social. L'aportació d'Urie Bronfenbrenner mitjançant el seu model ecològic amplia aquesta mirada en situar el nen en el centre de cercles concèntrics —microsistema, mesosistema, exosistema, macrosistema i cronosistema — que s'influixen mútuament.

Figura 4. El model ecològic de Bronfenbrenner.

La ** escola infantil**, segon gran agent extern, es convertix avui en factor de desenvolupament des d'edats molt primerenques, especialment amb l'aposta autonòmica per la gratuïtat del segon cicle i per l'avança cap a la universalització del primer cicle en la Comunitat Valenciana. La qualitat de l'escola depèn, segons els estudis longitudinals més rellevants com el britànic EPPE (Effective Provision of Pre-school Education) ** liderat per Kathy Sylva, de variables com la formació del professorat, la ràtio adult-iny, l'estabilitat de les figures de referència i el tipus d'interaccions que es promouen a l'aula. Per la seva banda, el** grup d'iguals comença a ser influent des dels tres anys aproximadament: en el contacte amb altres nens s'aprèn a esperar el torn, a defensar el punt de vista propi, a negociar i a col·laborar.

Altres factors exògens que el o la docent no ha de perdre de vista són els mitjos de comunicació i la tecnologia amb un paper creixent, també determinaàtic quan s'introduix massa aviat o sense mediació adulta), la la cultura en la qual el nen està immers (que definix què es considera adequat, què s'ensenya explícitament i què es transmet de manera implícita) i, de manera transversal, el nivell socioeconòmic de la família, que en investigacions com les de l'economista James Heckman s'ha mostrat com un predictor potent, encara que no determinista, de l'èxit educatiu posterior. Comprendre la influència del nivell socioeconòmic no significa rendir-se al determinisme social, sinó al contrari: justifica polítiques públiques d'educació primerenca de qualitat universal precisament per compensar les desigualtats en el punt de partida.

5. ETAPES I MOLMENTS MÀS SIGNIFICATIUS DEL DESENVOLUPAMENT

Una pregunta clàssica de la psicologia evolutiva és si el desenvolupament procedix per qualitativament diferenciades o si, per contra, és un procés continu de canvis graduals. La resposta més útil per al docent és que ambdues mirades són compatibles: hi ha línies de creixement continu (vocabulari, força muscular, memòria) i moments de reorganització qualitativa en els quals el nen sembla donar un salt i comença a fer coses que abans no podia. A aquests moments els ennomenen o, quan són especialment sensibles, períodes crítiques o sensibles.

La distinció entre període crític i període sensible, proposada originalment en etologia per Konrad Lorenz i rescatada per la neurociència contemporània, merix un breu aclariment didàctica. Un període crític és una finestra temporal tancada fora de la qual una determinada adquisició ja no podrà realitzar-se amb normalitat; els exemples clàssics són la visió binocular o la imprimta dels patits. Un període sensible, en canvi, és una finestra en la que l'aprenentatge resulta especialment eficaç, però que permet certa plasticitat posterior; el desenvolupament del llenguatge oral, per exemple, és enormement sensible en els primers anys però no es tanca abruptament. Aquesta distinció és crucial en Educació Infantil: si el o la docent no aprofita els períodes sensibles del llenguatge, del joc simbòlic o del control emocional, no es tanquen finestres per sempre, però sí es perden oportunitats difícils de recuperar més tard.

Per ordenar les etapes, podem seguir la proposta de Piaget, complementada amb les aportacions afectives de Wallon i Erikson. El estàdio sensoriomotor (0-2 anys) se subdividix en sis subestadis que mostren com el nadó construix nocions tan bàsiques com la permanència de l'objecte , la causalitat o la prepresentació mental . Cap als 18-24 mesos aparix la , fita que permet al nen utilitzar significants per representar significats absents: una banana es convertix en telèfon, una caixa en cova, un canell en nadó. L'aparició del símbol és probablement el moment més significatiu de tota la primera infància, perquè obre la porta al joc simbòlic, al dibuix intencional, al llenguatge ple i, més tard, al pensament abstracte.

El estadi preoperacional (2/67 anys) té al seu torn dos grans moments. Entre els 2 i els 4 anys, predomina l’anomenat o prelògic, caracteritzat pel egocentrisme intel·lectual (dificultad per distingir el matix punt de vista dels altres), pel animisme (atribuir intencions a objectes inanimats) i pel (creure que els fenòmens naturals són obra humana). Entre els 4 i els 6/7 anys aparix el depènament intuïtiu, més afinat, capaç de centrar-se en una dimensió d'un problema però encara amb dificultats per coordinar diverses dimensions simultàniament — la famosa tasca de la conservació amb els gots alts i amples ho il·lustra a la perfecció —. A nivell afectiu, Erik Erikson situa en aquesta franja els seus tres primers estadis psicosocials: confiança vs. desconfiança bàsica (0- 1), autonomia vs. vergonya i dubte (1-3) i iniciativa vs. culpa (3-6).

Figura 5. Els estadis de Piaget en l'etapa 0-6.

Altres moments especialment significatius que el o la docent ha de conèixer són: la sonrisa social (a partir de les 6-8 setmanes, quan el nadó somriu al rostre humà i no només per resposta interna), la angustòria de separació (que s'intensifica cap als 8-9 mesos com a prova que el vincle d'apego està consolidat), els primerers passos (entre els 12 i els 15 mesos), la* (entre els 18 mesos i els 3 anys, expressió de l'afirmació del jo i no d'un capritx), la Adquisició del control d'esfínters * (entre els 18 mesos i els 3 anys, dependent més de la maduració que de l'entrenament), el* 4, demostrable mitjançant la tasca de les falses creences de Wim i Perner).

6. EL DESENVOLUPAMENT INFANTIL AL PRIMER ANY DE VIDA

El primer any de vida ocupa, dins del temari, un lloc destacat perquè és el moment en què es posen les sobre les quals es construirà tota la resta. Si s'hagués de triar un únic motiu, seria aquest: durant els dotze primers mesos el cervell arriba aproximadament al 75% del pes adult i s'ajusten milers de connexions sinàptiques cada segon, en un procés que la neurociència ha anomenat exuberància sinàptica Aquesta enorme plasticitat explica per què tant els encerts de l'entorn com les seves mancances s'incorporen en el desenvolupament amb tanta força durant aquest període.

A nivell fisic, el nadó multiplica el seu pes per tres (d'uns 3 kg al néixer a 9-10 kg a l'any) i crix uns 25 cm. Però més enllà de les xifres, el significatiu és la transformació funcional. El nounat és un ser dotat de eflejos innats — succió, premsió palmar, mor, marxa automàtica, recerca — que anirem veient desaparèixer o transformar-se a mesura que l'escorça cerebral pren el control. Cap als 4-6 mesos el nadó controla el cap i comença a manipular objectes amb intenció; entre els 6 i els 9 mesos se senti sense suport; entre els 9 i els 12 gatea, es posa dret agafat als mobles i emet les primeres paraules protolèxiques. La conquesta de la postura erguida i dels primers passos, al voltant del primer aniversari, transforma radicalment la perspectiva del nen sobre el món.

A nivell cognitiu, segons el model de Piaget, durant el primer any el nadó resseguix els quatre primers subestadis de l'estadi sensoriomotor. Comença amb els reflexos innats, passa per les reaccions circulars primàries (centrades en el propi cos, com xupar-se el puny repetidament), avança cap a les reaccions circulars secundàries (centrades en els objectes de l'entorn, com agitar un sonater per a que segueixi sonant) i arriba a la coordinació d'esquemes secundaris (utilitzar diversos esquemes per aconseguir un fi: apartar un coixí per assolir una joguina). Cap als 8-9 mesos adquirix una primera forma de permanència de l'objecte : si un objecte s'amaga davant dels seus ulls, el busca activament. Aquesta conquesta és decisiva perquè significa que la realitat encara existix encara que no es vegi, base de la representació mental.

A nivell comunicatiu i lingüístic, el primer any va del plor reflex a la paraula. Cap als 2-3 mesos aparixen les primeres vocalitzacions intencionals i la consta social. Entre els 4 i els 6 mesos, el balbuce (combinacions síl·laba consonant-vocal: «ba», «ma», «pa») i s'abracen les primeres amb l'adult, en les quals ja es respecten torns comunicatius sense contingut verbal. A partir dels 9-10 mesos, el balbuceig es torna fonèticament més afinat i comença a semblar-se a l'idioma matern; aparixen els protodeclaratius (senyalar per compartir atenció) i els propoimperatius (senyalar per demanar). Al voltant del primer any, emergixen les primeres paraules amb significat estable, normalment referides a persones, objectes o accions de l'entorn quotidià ("mamà", "aigua", "més").

Figura 6. Principals fites del primer any de vida.

A nivell afectiu i social , el primer any és el període de formació del.) Les dues primeres fases (preappego i formació de l'escurçó) passen en els primers mesos, quan el nadó accepta la cura de diverses figures adultes. La tercera fase (apego pròpiament dit ) aparix cap als 6-8 mesos i es manifesta a través de dos fenòmens clau: la alta de separació —lanto quan la figura de picat s'allunya — i el medo a l'estrany —recla o cautela davant de persones desconegudes —. I és que és bo que les famílies presentin aquests comportaments, no com un problema, sinó com un èxit evolutiu: signifiquen que el nadó ja ha construït un vincle selectiu. La quarta fase, cap al segon any, és la formació d'una relació recíproca, en la qual el nen comença a comprendre que la figura de baixament també té intencions pròpies.

Figura 7. Les quatre fases de l'afecció (Bowlby i Ainsworth).

Les implicacions educatives del primer any són enormes, tant si treballem directament amb nadons en una escola de primer cicle com si vam rebre a l'aula de tres anys a nens el primer any dels quals ja va quedar enrere. Necessitem crear entorns físicament segurs i emocionalment càlids; respectar els ritmes individuals de cada nadó; oferir experiències sensorials riques però no saturades; mantenir figures de referència estables que ofereixin una base segura; cuidar el període d'adaptació amb tacte i professionalitat; i treballar colze amb les famílies, primer agent educatiu. L'atenció al primer any, per tot això, no és un luxe: és una inversió social i educativa de les més rendibles conegudes.

7. EL PAPEL DELS ADULTES AL DESENVOLUPAMENT DE L ' NINy I L ' NINyA

Si tota la teoria anterior ens descriu com és un nen o una nena de zero a sis anys i com canvia, queda una última pregunta essencial: què fan els adults per a que aquest canvi es produeixi en la millor direcció possible? La resposta travessa tot el temari d'Educació Infantil, però convé formular-la des del primer tema, perquè definix el sentit últim de la professió docent.

El paper de l'adult s'exercix, en primer lloc, com ** Vam parlar de la mare, del pare i de les figures de referència familiars, però també de la mestra o el mestre d'Educació Infantil, especialment en el primer cicle. La funció essencial de l'adult és oferir al nen una** a segura des de la que explorar el món i un refugi segur al que tornar quan l'exploració resulta excessiva. Per tal que aquesta base sigui efectiva, la conducta de l'adult ha de complir quatre requisits bàsics que la teoria de l'apego ha documentat amb detall: ** transponibilitat** (estar accessible quan el nen el necessita), ensibilitat (lliure correctament els senyals del nen),* presposta contingent (repondre amb promptitud i de manera ajustada) i consistència (reponder de manera previsible per a que el nen pugui construir expectatives).

En segon lloc, l'adult és de l'aprenentatge, en el sentit que Vygotsky atribuix al terme. La seva intervenció permet al nen avançar dins del seu Zona de Desenvolupament Pròxim ** (ZDP), és a dir, l'espai entre el que el nen pot fer per si sol i el que pot arribar a fer amb ajuda. El concepte vygotskià va ser completat per Jerome Bruner mitjançant la noció de** andamiaje (scaffolding): L'adult dóna un ajut graduat i temporal que permet al nen assumir progressivament la tasca. Un exemple quotidià de l'aula ho il·lustra: quan un nen de quatre anys intenta vestir la seva ninot i no aconseguix ficar el braç a la màniga, la mestra pot sostenir la peça en l'angle correcte sense fer la feina per ell; la propera vegada el nen podrà fer-ho sol. La diferència entre caminar i substituir està en el cor de la professionalitat docent.

Figura 8. La Zona de Desenvolupament Pròxim i l'andamiatge (Vygotsky i Bruner).

En tercer lloc, l'adult complix una funció. És a través d'ell com el nen s'incorpora a la cultura, aprèn què es fa i què no, què es diu i què es calla, què es valora i què es rebutja. Aquesta socialització es produix sobretot de manera, en el que els teòrics anomenen curricle ocult : com es parla als nens, com es repartix l'espai, quantes vegades s'interromp a una nena o s'elogia a un nen, com es gestionen els conflictes de l'aula. La coherència entre el discurs explícit i l'acció quotidiana és probablement l'aprenentatge més profund que l'adult transmet. Per això la formació ètica i reflexiva del professorat és tan important com la seva formació tècnica.

En quart lloc, l'adult prepara i organitza l'ambient per a que el desenvolupament es desplegui. El que Maria Montessori va anomenar ambent preparat, el que Loris Malaguzzi va desemanar el tercer educador —l'espai de l'aula— i el que el currículum actual recull sota el principi de la organització d'espais, temps i materials. Les decisions aparentment petites (l'alçada d'un mirall, l'accessibilitat dels materials, la quantitat de llum natural, el silenci o el soroll, el ritme previsible de la jornada) són educatives. Un bon ambient educa per si matix, mentre l'adult observa, acompanya i proposa. L'observació atenta i registrada (en quaderns, diaris, escales o documentació pedagògica) és l'eina avaluadora privilegiada de l'etapa, així reconeguda pel Reial decret 95/2022.

Finalment, l'adult ha de treballar en coordinació amb les famílies i amb la resta de l'equip educatiu. La primera infància no la cria una persona sola, sinó una. Comunicació fluida amb les famílies, transparència en les decisions pedagògiques, escolta activa de les seves inquietuds, respecte per les seves pautes culturals i educatives (sempre que no vulnerin drets fonamentals del menor) i reconeixement de la família com a primer agent educatiu són condicions imprescindibles. Dintre del centre, a més, el treball en equip entre mestres, educadores, personal de suport i altres professionals (orientació, atenció primerenca, servicis socials) assegura coherència i continuïtat.

8. LA VENDA DELS 1.000 DIES I L'ATENCIÓ EDUCATIVA TEMPRANA A LA COMUNITAT VALENCIANA

Un dels conceptes que més força ha pres en l'última dècada, tant en la literatura científica com en les polítiques públiques, és el dels "primers 1.000 dies" ** el període que va des de la concepció fins als dos anys d'edat. Aquesta noció, formalitzada per Nacions Unides a través de l'informe** Nurturing Care Framework , publicat per la Organització Mundial de la Salut, UNICEF i el Banc Mundial el 2018 , sosté que les experiències de cura durant aquesta finestra produixen efectes duradors sobre el desenvolupament cerebral, la salut, l'aprenentatge i el benestar al llarg de tota la vida. El marc identifica cinc components interdependents de la cura nutritiu: bona salut, ** cadascuna adequada,** seguretat i protecció , i oportunitats d'aprenentatge primer

Les bases neurobiològiques d'aquest enfocament procedixen, entre d'altres fonts, del Center on the Developing Child de la Universitat de Harvard, dirigit pel pediatra Jack P. Shonkoff. Els seus treballs han popularitzat conceptes com l'arquitectura cerebral, les relacions de ** 'serve and return'** * (servir i retornar), que descriuen l'intercanvi sensible entre adult i nadó com a motor del desenvolupament, o l'impacte del* estrés tòxic ** —exposició prolongada a adversitats sense un adult que exerceixi d'esmorteïdor — sobre el desenvolupament cerebral i sociemocional. Aquestes dades no són anècdotes mediàtiques: són un dels arguments empírics més sòlids a favor de la inversió pública en educació primerenca de qualitat. Com ha defensat el Premi Nobel** James Heckman, cada euro invertit en intervencions primerenques d'alta qualitat produix retorns socials i econòmics molt superiors als obtinguts en etapes educatives posteriors.

Com es traduix tot això en la realitat concreta de la Comunitat Valenciana? El desplegament normatiu i pressupostari dels últims cursos ha apostat decididament per l'atenció educativa primerenca. El Decret 100/2022, de 29 de juliol, del Consell, recull explícitament la importància educativa del primer cicle i desenvolupa un currículum propi per 0-3 anys, no com a prolongació d'un servici assistencial sinó com a etapa educativa de ple dret. En paral·lel, durant el curs 202202-2023 es va iniciar el pla de Vista progressiva de l'aula de 2 anys en els centres sostinguts amb fons públics, política que ha continuat consolidant-se en els cursos següents amb l'objectiu d'avançar cap a la universalització del primer cicle. Aquesta aposta situa la Comunitat entre les administracions autonòmiques més actives en el reconeixement del valor educatiu dels primers anys.

A aquestes mesures curriculars i d'extensió se suma una xarxa creixent de servicis de atenció primerenca orientats a nens i nenes de 0 a 6 anys amb trastorns del desenvolupament o risc de patir-los, regulada en part per la Llei 26/2018 de drets i garanties de la infància i l'adolescència de la Comunitat Valenciana. La coordinació entre escola, sanitat i servicis socials és un dels reptes pendents i, alhora, una de les línies de millora més prometedores per al futur immediat.

Per al o la docent d'Educació Infantil aquest punt diferenciador té una implicació pràctica clara: la consciència de treballar dins de la Capdana d'oportunitat més sensible de tota la trajectòria educativa d'una persona. Això obliga a una doble exigència, ètica i tècnica: cuidar especialment la qualitat de les interaccions (sensibles, respectuoses), i reivindicar professionalment les condicions materials (ratis, formació, estabilitat) que fan possible aquesta qualitat. Connecta aquest plantejament, a més, amb altres temes del temari, especialment amb els que aborden els principis d'intervenció educativa (Tema 12), la programació del primer cicle (Tema 13) o les relacions amb les famílies (Tema 7), permetent presentar al tribunal una visió coherent i professional de l'etapa.

9. CONCLUSIÓ

Conèixer les característiques generals del nen i la nena de zero a sis anys, els factors que intervenen en el seu desenvolupament, les etapes i els moments significatius, la singularitat del primer any de vida i el paper decisiu dels adults no és un exercici acadèmic: és la base sobre la qual se sosté tota la intervenció docent posterior. Cadascun dels grans àmbits que hem recorregut —físic, cognitiu, lingüístic, afectiu i social — es manifesta de forma integrada en la conducta del nen, i exigix per part del o de la docent una mirada global , respetuosa amb els ritmes individuals i, alhora, professionalment fonamentada en la psicologia evolutiva, en la legislació vigent i en els marcs internacionals que han fet de la cura primerenc un dret.

L'educació infantil del segle XXI, tal com la dibuixen la LOMLOE, el Real Decret 95/2022 i el Decret 100/2022 del Consell, ja no s'entén com una etapa preparatòria de la Primària, sinó com una etapa amb identitat pròpia, amb valor educatiu en si mateixa i amb repercussions que es projectaran sobre la vida sencera de la persona. Treballar amb criatures petites significa, en aquest marc, assumir simultàniament una responsabilitat tècnica d'altíssim nivell i una vocació humana d'acompanyament. Qui comprengui això i sàpiga traduir-ho en decisions quotidianes — com rep el nen cada matí, com organitza el material, com conversa amb les famílies, com registra l'observat — estarà fent, molt més enllà del que el calendari escolar assenyala, una contribució silenciosa però decisiva al futur de cadascuna de les persones que passen per la seva aula.

BIBLIOGRAFIA I REVERÈNCIES LEGISLATIVES

Normativa i legislació

1. Llei Orgànica 3/2020 , de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE ) BOE núm . ~ ~ ~ 340 , de 30 de desembre de 2020 .
2. Llei orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'educació ( LLE ), BOE núm . ~ ~ ~ 106 , de 4 de maig de 2006 .
3. Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència (LOPIVI). BOE núm. 134, de 5 de juny de 2021.
4. Reial Decret 95/2022 , d ' 1 de febrer, pel qual s'establix l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Infantil. BOE núm . ~ ~ ~ 28, de 2 de febrer de 2022 .
5. Decret 100/2022 , de 29 de juliol, del Consell, pel qual s'establix l'ordenació i el currículum d'Educació Infantil. DOGV núm.9403, de 12 d'agost de 2022.
6. Llei 26/2018 , de 21 de desembre, de drets i garanties de la infància i l'adolescència. DOGV núm. 8450, de 24 de desembre de 2018 .
7. Convenció sobre els Drets del Nen, adoptada per l'Assemblea General de Nacions Unides el 20 de novembre de 1989. Ratificada per Espanya el 30 de novembre de 1990 .

Referències bibliogràfiques

1. Bowlby, J. (1998). L'apego i la pèrdua. Vol. 1: L'apego. Païdos. (Original publicat el 1969).
2. Bronfenbrenner, U. (1987). L'ecologia del desenvolupament humà. Paidós.
3. Palaus, J., Marchesi, À. i Coll, C. (Comp.). Desenvollo psicològic i educació. Vol. 1: Psicologia evolutiva. Aliança Editorial.
4. Shonkoff, J. P. i Phillips, D. A. (Eds). (2000). From Neurons to Neighborhoods: The Science of Early Childhood Development. National Academy Press.
5. World Health Organization, UNICEF i World Bank Group. (2018). Nurturing Care for Early Childhood Development: a framework for helping children survine and thrive to transform health and human potential. WHO.

ORIENTACIONS PER A L'ESTUDI

1. Memoritza l'armada legislatiu abans que les teories psicològiques: LOMLOE, RD 95/2022 i Decret 100/2022 del Consell han d'aparèixer amb número i data des de la introducció. El tribunal valora la precisió normativa més que la quantitat d'autors citats.
2. Domina la distinció entre creixement, desenvolupament, maduració, aprenentatge i socialització. És vocabulari nuclear: confondre aquests termes en altres temes (especialment el 2, el 3 i el 5) penalitza, i dominar-los obre portes per connectar continguts.
3. Repassa les fites cronològiques del primer any fins que els pugui enunciar sense dubter: reflexos, control cefàlic (3-4 mesos), sedestació (6 mesos), somriure social (2 mesos), balbuceig (4-6 mesos), permanència de l'objecte (8-9 mesos), primeres paraules (12 mesos), angoixa de separació (8-9 mesos). Les dates exactes són menys importants que l'ordre i la lògica d'adquisició.
4. Estudia junts a Piaget, Vygotsky i Bowlby. Són els tres autors que es pregunten en gairebé qualsevol oposició d'infants; si domines les seves aportacions clau (estats, ZDP/andamiatge i apego, respectivament) els podràs citar amb solvència en almenys dotze dels vint-i-cinc temes del temari.
5. Prepara dos exemples pràctics d'aula que il·lustren cada gran apartat, especialment el paper de l'adult. Són la diferència entre un tema tècnicament correcte i un tema que convenç al tribunal perquè demostra experiència o capacitat d'aplicació didàctica.
6. Té cura del punt diferenciador fins a l'última cita: revisa abans de l'examen les dates del Nurturing Care Framework (2018), del Decret 100/2022 (29 de juliol) i del desplegament de la gratuïtat 2-3 a la Comunitat (curs 2022- 2023). Si dubtes d'una dada, millor que el destitueixis per una altra persona que tinguis certesa absoluta.
7. Assaja la defensa oral del tema en veu alta, mesurant el temps. Si el desenvolupament escrit ronda les 5.000 paraules, en exposició oral són entre 35 i 45 minuts: practica retallant els apartats 3 i 5 sense perdre l'armada global, perquè són els més densos i els que primer se sacrifiquen si vas just de temps.