TEMA 1. CONCEPTE D'EDUCACIÓ FÍSICA: EVOLUCIÓ I DESENVOLUPAMENT DELS DISTINTES CONCEPTES

ÍNDEX

1. Introducció
2. El concepte polisèmic d'Educació Física
3. L'Educació Física en l'antiguitat clàssica: paidèria grega i mens sana in corpore sa
4. Educació Física medieval i renaixentista: de l'ascetisme a Mercurialis
5. L'Educació Física a la Il·lustració i al segle XIX: les quatre escoles
6. L'educació física del segle XX: de l'higienisme a l'educació
7. L'Educació Física del segle XXI: salut, competències i inclusió
8. Autors clau del pensament contemporani: Cagagal, Parlaves, Le Boulch
9. Diferenciador: Cagil, praxiologia motriu i Carta UNESCO de l'EF
10. Conclusió
11. Bibliografia i referències legislatives

1. Introducció

Algunes disciplines educatives han travessat una metamorfosi conceptual tan profunda com l'Educació Física. El que durant segles es va anomenar gimnàstica, exercici corporal o cultura física és avui una àrea curricular plenament reconeguda, amb identitat epistemològica, amb sabers propis i amb una funció formativa específica dins del projecte educatiu comú. Comprendre com s'ha guardat aquest reconeixement no és un capritxo erudit: és la primera condició per defensar davant d'un tribunal, davant d'un claustre i davant d'una família que l'Educació Física no és un complement amable de les anomenades matèries serioses, sinó una via privilegiada per a la formació integral de la persona.

Aquest tema reunix quatre preguntes que qualsevol mestra o mestre especialista ha de poder respondre amb solvència. Què vol dir exactament Educació Física, i en què es distingix de termes propers com gimnàstica, esport, activitat física o cultura corporal? Com s'ha construït històricament aquest concepte, des de la paideia grega fins a les escoles gimnàstiques del segle XIX i les propostes competencials actuals? Qui han estat els grans referents intel·lectuals que han dotat a la disciplina del seu estatut científic contemporani? I, sobretot, quina visió del cos, del moviment i de l'aprenentatge sosté el currículum vigent a la Comunitat Valenciana?

El plantejament que seguix combina tres mirades. La històrica, que resseguix les grans fites del pensament sobre el cos educat, des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. La epistemològica, que es pregunta quin és l'objecte propi de la disciplina i què la diferència de les ciències de l'esport o de les pràctiques terapèutiques. I la normativa i didàctica, que situa el debat dins el marc legal vigent — LOMLOE (LO 3/2020 ) , Reial Decret 157/2022 i Decret 106/2022 , de 5 d'agost, del Consell — i de les decisions quotidianes que prenen el o la docent al pati, al gimnàs i a la pista poliesportiva.

2. EL CONCEPTE POLISÈMIC D'EDUCACIÓ FÍSICA

La primera dificultat en abordar l'educació física és semàntica. Avui conviuen, no sempre amb bon veïnatge, diversos termes pròxims que convé delimitar abans de seguir endavant. Activitat física ** designa qualsevol moviment corporal produït per la contracció muscular que incrementa la despesa energètica per sobre del nivell basal; és un terme biomèdic, descriptiu, aliè per si matix a qualsevol intencionalitat educativa.** Exercicio físic ** Es referix a l'activitat planificada, estructurada i repetitiva orientada a millorar un o més components de la condició física, i aparix històricament lligat a la fisiologia de l'esforç.** Suport introduix la institucionalització, les regles, la competició i, sovint, la recerca del rendiment; té una dimensió cultural, social i econòmica que excedix el pur moviment.

Figura 1. Quatre conceptes que convé no confondre: activitat física, exercici físic, esport i Educació Física.

Davant d'aquests termes, ** Educació Física** és, davant de tot, educació : un procés intencional, sistemàtic i planificat dirigit al desenvolupament integral de la persona a través de les conductes motrius. La definició clàssica de José María Cagal ** la situa com a "ciència aplicada de la Kinantrologia", aquella que s'ocupa de l'home que es mou i del moviment de l'home, i l'entén com una via privilegiada d'educació perquè integra simultàniament el biològic, el psicològic, el cognitiu, el emocional i el social.** Pierre Parlebas , fundador de la praxiologia motriu, proposa una formulació encara més nítida: l'Educació Física és una pedagogia de les conductes motrius, on la conducta motriu no és el moviment observables des de fora (això seria un comportament), sinó el moviment dotat de sentit per al subjecte que ho realitza.

Aquesta distinció entre (mecànic, observables) i conducta motriu (intencional, significativa) marca la frontera entre una concepció mecanicista i una concepció educativa. Quan un nen salta a la comba, hi ha un moviment muscular mesurable, sí, però hi ha també una decisió, un càlcul perceptiu, una emoció, una relació amb el grup, una representació del propi cos. L'Educació Física moderna s'ocupa precisament del segon aspecte: no entrena cossos com entrena un tècnic esportiu, sinó que educa persones a través del moviment.

Figura 2. Moviment mecànic enfront de conducta motriu, segons la praxiologia de Parlebas.

Altres termes propers merixen una breu nota. La Psicomotricitat, especialment desenvolupada en l'àmbit francòfon per autors com Julian d'Ajuriaguerra, Fierre Vayer o Bernard Aucouturer , ha centrat la seva mirada en la relació entre cos i psique en els primers anys de vida; és propera a l'Educació Física, però sol situar-se en edats primerenques i en contextos clínics o de primer cicle. La expressió corporal , les activitats en el medi natural , les dances tradicionals o el joc motor són continguts legítims de l'Educació Física, no disciplines autònomes que la substitueixin. La cultura física és un terme ampli i antic, avui poc usat en castellà acadèmic excepte en contextos historiogràfics.

3. L'EDUCACIÓ FÍSICA A L'ANTIGUITAT CLÀSICA: PAIDEIA GRIEGA I MENS SANA IN CORPORE SA

L'origen del pensament occidental sobre el cos educat se situa a la * *Grècia clàssica * , on per primera vegada l'exercici corporal s'intene en un projecte educatiu intencionalment fonamentat. La * paideia * * —noció central de la cultura hel·lènica — designa precisament aquest procés de formació integral del ciutadà lliure, en el qual la * * llargàsia * * ocupa un lloc tan important com la * * * * i les lletres. L'ideal del kalokagathia (de kalós, bell, iagathós, bé) sintetitza aquesta unitat: un home complet és alhora bell de cos i bo d'ànima, sense que es pugui aconseguir el un sense l'altre.

Les dues grans ciutats-Estat van encarnar dos models contrastats. Estarta va desenvolupar una educació física orientada a la formació del guerrer: la agogè*, sistema rigorós d'entrenament des dels set anys, incloïa marxes, lluites, curses i resistència al dolor; les joves espartanes també s'exercien públicament, fet excepcional en el món antic, amb l'argument que només cossos forts engendrarien fills forts. Atenes En canvi, va integrar la gimnàstica en una educació més equilibrada: el gymnasion (d'on procedix el terme gimnàstica) era alhora espai per a l'exercici i per a la conversa filosòfica; allà van impartir classes Plató a la Acadèmia i Aristòtil al **

Figura 3. Dos models de la Grècia clàssica: l'Esparta militar i l'Atenes equilibrada.

Els grans pensadors grecs van teoritzar explícitament sobre l'educació del cos. El Plató La República i en les lleis sosté que la gimnàstica és necessària per a l'equilibri de l'ànima i critica tant el descuit del cos com el seu cultiu desmeït en l'atleta professional. Aristòtil La política*, defensa una gimnàstica moderada en la infància, gradualment més exigent, evitant els extrems que generen tant tova i brutalitat. Hipòcrats , pare de la medicina, formula intuïcions higienistes que el segle XIX recuperarà: l'exercici manté l'equilibri dels humors i preveu la malaltia. Finalment, els eucs Olímpics antics, celebrats ininterrompudament des del 776 a.C. Fins i tot el 393 dC, van institucionalitzar una pràctica que articulava religió, política, cultura i esport, i que va dotar Occident del mite fundacional al qual va tornar Pierre de Coubertin a finals del XIX.

Roma va fer una gran recerca del llegat grec, però el va donar en clau pragmàtica i militar. La gimnàstica atlètica va perdre prestigi davant de l'entrenament del soldat, els espectacles circencs van substituir la competició esportiva com a rit social i els ambanys públics ) van integrar l'exercici en una rutina higiènica més àmplia. La cèlebre màxima atribuïda a Juvenal (Sàtires, X), orandum est sit mens sana in corpore sa, no va néixer exactament com un elogi de l'esport, sinó com una invocació a desitjar béns raonables; amb el temps, però, es va convertir en lema universal de l'educació corporal i va ser adoptada com a divisa per innombrables institucions, inclòs el Comitè Olímpic Internacional restaurat per Coubertin.

4. EDUCACIÓ FÍSICA MEDIVAL I RENACENTISTA: DE L'ASCETISME A MERCURIALIS

L'edat mitjana va suposar una notable retracció del pensament sobre el cos educat. La influència del cristianisme agustinià va introduir una concepció dualista que va privilegiar l’ànima sobre el cos, associat en molts contextos a la tragèdia i al pecat, i l’educació cristiana es va centrar en la formació espiritual i lliuresa. Això no significa, però, que l'exercici corporal desaparix. La educació cavallera — dirigida a la formació del noble guerrer — incloïa les set habilitats del cavaller (munta, nedar, llençar amb arc, esgrima, caça, escacs i versificació), i els torneu i les justes medievals van mantenir viva una pràctica corporal codificada. Les festivitats populars van conservar jocs motors tradicionals que, segles després, els etnòlegs recuperarien com a objecte d'estudi.

Amb el Renaixement es produix un gir decisiu. El redescobrir dels autors clàssics, l'humanisme i la nova valoració de l'individu van permetre rehabilitar el cos com a objecte de cura i formació. Vittorino dóna Feltre (1378-1446) va fundar a Màntua La Casa Giocosa, una de les primeres institucions educatives que va integrar sistemàticament l'exercici físic en la formació dels joves nobles. Petrus Paulus Vergerius i, sobretot, els educadors humanistes del Cinquenc van reivindicar la unitat cos-ment al mode grec. Erasme de Rotterdam va dedicar atenció a l'exercici als tractats pedagògics, i Juan Luis Vives , valencià universal i referent obligat a qualsevol oposició de la Comunitat, va ascendir en D'anima et vita* i en els seus tractats pedagògics per una educació que cuités també el cos de l'alumne.

La fita fundacional de la literatura específica sobre Educació Física va arribar amb Jorònim Mercurialis (Girolamo Mercuriale, 1530-1606), metge italià que el 1569 va publicar D'art gymnastica, considerada la primera obra moderna dedicada íntegrament a l'exercici físic. Mercurialis va recuperar sistemàticament els coneixements de l'antiguitat clàssica, va distingir entre gimnàstica militar, mèdica i atlètica, i va proposar un enfocament profilàctic de l'exercici que anticipa l'higienisme posterior. La seva obra va ser traduïda i reeditada durant més d’un segle i va deixar una petjada visible als pedagogs de la Il·lustració.

Figura 4. Evolució del concepto d'Educació física: de la paideia griega a Mercurialis (1569).

Al llarg dels segles XVII i XVIII, altres pensadors van preparar el terreny per a la institucionalització moderna de la disciplina. Juan Amós Comenio (1592-1670), en el seu Didàctica magna (1632), va incloure la cura del cos entre les dimensions de l'educació; John Locke, en alguns pensaments sobre l'educació (1693), va defensar l'exercici físic per enfortir la constitució del jove guantleman; i Jean-Jacques Rousseau, en Emili o de l'educació (1762), va elevar l'educació corporal a principi pedagògic: per Rousseau, el cos del nen no ha de ser apressat per la instrucció lliuresa, sinó acompanyat en el seu desplegament natural, idea que recollirien després els pioners de les escoles gimnàstiques del XIX.

5. L’EDUCACIÓ FÍSICA A LA ILUSTRACIÓ I EL SIGLE XIX: LA BÍBLIA ESCOLA

El segle XIX és, sense discussió, el moment fundacional de l'Educació Física moderna. La conjunció de diversos factors — l'ascensament de l'estat-nació que requeria ciutadans i soldats sans, el desenvolupament de la medicina higienista, la industrialització amb els seus efectes negatius sobre la salut popular i la pròpia consolidació dels sistemes educatius públics — va produir el surgiment de diverses nacionals que es disputaria durant dècades l'hegemonia pedagògica europea. Tradicionalment es distingixen quatre grans corrents: l'alemanya, la sueca, la francesa i l'anglès, cadascuna amb la seva filosofia, els seus mètodes i els seus protagonistes.

La escola alemanya va ser iniciada per * Johann Christoph Friedrich GutsMuths* (1759-1839), considerat el pare de la gimnàstica pedagògica moderna; la seva obra * Gymnastik für die Juend* (1793) va sistematitzar per primera vegada els exercicis escolars. La línia va ser continuada i radicalitzada per Friedrich Ludwig Jahn * (1778-1852), el* Burnvater Jahn*, creador del Turnen , un sistema de gimnàstica patriòtica per regenerar la joventut alemanya davant de l'ocupació napoleònica; va introduir els grans aparells (barra fixa, paral·lels, anelles, poltre) i els Turnplatz , espais públics de pràctica col·lectiva. Més tard, Adolf Spiess (1810-58) va escolaritzar definitivament el Turnen, dotant-lo de progressió metodològica i fent-lo compatible amb l'organització de l'aula.

La ela sueca va néixer de la mà de Pehr Henrik Ling (1776-1839), fundador el 1813 del Real Institut Central de Gimnàstica d'Estocolm. El seu enfocament, profundament influenciat per l'anatomia i la fisiologia, va estructurar la gimnàstica en quatre grans branques (pedagògica, militar, mèdica i estètica) i va privilegiar els exercici analítics analítics sense aparells, executats amb precisió geomètrica al ritme del comandament del professor. El seu fill Hjalmar Ling va introduir l'anomenat *l'eslògan de la sessió que durant dècades va marcar la pràctica docent. La gimnàstica sueca va ser percebuda com més sana, més universal i més adequada a l'escola que les exigències atlètiques del Turnen alemany.

La escola francesa, amb un origen militar marcat, va tenir a Francisco Amorós i Ondeano (1770-1848) —valenciano nascut a València, fet rellevant per a una oposició autonòmica — al seu gran impulsor. Refugiat a França després de la Guerra de la Independència, va fundar a París el Gimnàs Normal Civil i Militar el 1820 i va publicar el Manual d'èducation physique, gymnasquetique et morale (1830), que combinava exercicis militars amb elements pedagògics i morals. La tradició francesa va ser reprèada després per l'oficial Georges Hébert (1875-1957), creador del mètot natural, basat en les deu famílies d'habilitats humanes bàsiques (caminar, córrer, saltar, trepar, aixecar, llançar, defensar, nedar i els desplaçaments quadrúpeds), que va anticipar molts plantejaments de l'educació motriu contemporània.

La * * escola anglesa **, finalment, va optar per una via distintiva: en comptes de la gimnàstica analítica continental, va apostar pel *** S'ha practicat en lesli schools. Sota l'influx de * * Tomes Arnold * * (1795-1842), director de l'escola Rugby, l'esport d'equip (criquet, rugby, futbol) es va concebre com a instrument de formació del caràcter, del joc net (fair play), del lideratge i de la disciplina personal. D'aquesta tradició arrencada, a finals de segle, l'obra del baró * * Pierre de Coubertin * * (1863-1937), restaurador dels * *Jugs Olímpics moderns * (Atenes, 1896) i promotor d'un olimpisme educatiu els principis dels quals encara s'invoquen avui.

Figura 5. Les quatre escoles gimnàstiques del segle XIX: alemanya, sueca, francesa i anglesa.

6. L'EDUCACIÓ FÍSICA DEL SIGLO XX: L'HIGINISME A L'EDUCATIU

El segle XX va escriure les escoles gimnàstiques del XIX i, durant les seves primeres dècades, les va prolongar, mescló i va matar. Un corrent especialment fructífera va ser la llargmnàsia neosueca , sintetitzada per autors com Thulin , que van introduir major varietat, ritme i atenció al nen en la rigidesa original del sistema de Ling. Paral·lelament, en l'àmbit francòfon es va desenvolupar la llargmnàsia expressiva François Delstarte i Èmile Jaques-Dalcroze, aquest últim creador de la la mateixa base de l'expressió corporal i de l'educació musical contemporànies. L'escola de Rudolf Bode i Mary Wigman a Alemanya va explotar la dansa moderna i l'expressivitat del moviment, línies que Rudolf Laban * (1879-1958) teoritzaria en el seu* Laban Movement Analysis*, encara avui referència en expressió corporal.

A Espanya, el segle XX va veure una institucionalització lenta però progressiva. La ** Institució Lliure d'Assença** (ILE), fundada el 1876 per Francisco Giner dels Rius , va impulsar decididament l'educació corporal, les excursions al camp i el contacte amb la natura, incorporant influències angleses i sueques; figures com Manuel Bartolomé Cossío * van aprofundir aquest enfocament. Durant la Segona República es van crear iniciatives pioneres com la* Escola Central d’Educació Física ** de Toledo (de tradició militar) i es va introduir l’àrea en els plans d’estudi normalistes. Després del parèntesi del franquisme, en el qual l'Educació Física va quedar instrumentalitzada per la Secció Femenina i el Front de Joventuts, la** Ley General de Educación de 1970 va integrar formalment la disciplina a l'Audiència, tot i que amb dotació deficient, professorat escàs i escassa consideració acadèmica.

El veritable punt d'inflexió va arribar amb la Llei Orgànica 1/1990 (LOGSE), que va dotar per primera vegada l'Educació Física d'Estat ple com a àrea curricular obligatòria en Primària i Secundària, amb mestres especialistes formats específicament i un currículum articulat en blocs de contingut (condició física, habilitats i destreses, expressió corporal, jocs i esports, activitats en la natura, salut corporal). Les lleis posteriors — LOPEG (1995 ) , LOCE ( 2002 ) que no es va desplegar, LLE (2006 ) , LOMCE (2013 ) i LOMLOE (LO 3/2020 ) — han mantingut aquest reconeixement, modificant l'organització per competències i els enfocaments didàctics, però sense qüestionar el lloc de la disciplina en el sistema.

Figura 6. La institucionalització de l'Educació Física a Espanya durant el segle XX.

En paral·lel a aquesta consolidació normativa, el segle XX va veure sorgir una rica producció teòrica que va dotar l'Educació Física de fonaments epistemològics propis. La psicomotricitat francòfona (Ajuriaguerra, Le Boulch, Vayer, Picq, Lapierre, Aucouturier) va transformar l'educació del cos en clau d'un unitat psicosomàtica, especialment en la primera infància. La educació física de base i la de Jean Le Boulch Van proposar una pedagogia centrada en el desenvolupament de les funcions psicomotrius més que en la mera adquisició de gestos tècnics. La sociomotricitat i la apràxiologia motriu de Pierre Parlebas, a partir dels anys setanta, van oferir per primera vegada un marc teòric rigorós capaç de classificar les pràctiques motrius i de fonamentar científicament les decisions del docent.

7. L'EDUCACIÓ FÍSICA DEL SIGLO XXI: SALUT, COMPETÈNCIES I INLUSIÓ

L’Educació Física del segle XXI s’ha reconfigurat al voltant de tres eixos que convé presentar als seus contorns abans de tancar el recorregut. El primer és l'eix de la salut , associat al reconeixement de la inactivitat física com un dels grans problemes de salut pública contemporanis. La Organització Mundial de la Salut va publicar en 2020 unes Directrics sobre activitat física i comportament sedentari * que recomanen a infants i adolescents una mitjana de 60 minuts diaris d'activitat física moderada o vigorosa, així com exercicis d'enfortiment muscular i ossi almenys tres vegades per setmana. L’Estratègia NAOS* (Nutrició, Activitat Física i Prevenció de l’Obesitat), impulsada a Espanya per l’Agencia Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, situa l’escola com a agent clau de prevenció. Aquesta lectura sanitària travessa el currículum actual sense que l'Educació Física es redueixi a una mera profilaxi: la salut és horitzó ètic i educatiu, no objectiu únic.

El segon eix és el Cometencial . La Recomanació del Consell de la Unió Europea de 22 de maig de 2018 sobre les competències clau per a l'aprenentatge permanent va transformar el marc europeu, i la LOLEE el va incorporar a l'ordenament espanyol. El Real Decret 157/2022 , d ' 1 de març, establix els ensenyaments mínims d'Educació Primària definint vuit competències clau i un perfil de eixida. L'Educació Física aporta a aquest perfil de eixida una contribució específica a través de les seves cinc competències específiques en el currículum valencià: la resolució de problemes motors, la salut, les manifestacions de la cultura motriu, la comunicació corporal i la integració de valors. L'enfocament competencial implica reorganitzar l'ensenyament al voltant de situacions d'aprenentatge contextualitzades, on l'alumne o alumna mobilitza sabers per resoldre reptes reals o simulats.

El tercer eix és el de la inlusió i l'equitat . L'educació física del segle XXI assumix que l'aula és plural i que la diversitat, de capacitats, d'origen, de gènere, de cultura, és un valor i no un problema. Els avenços en Activitat Física Adaptada (AFA) , els models de Som universal de l'aprenentatge (DUA) , la perspectiva coeducativa i l'atenció a les necessitats específiques de suport educatiu articulen avui bona part de la innovació didàctica. La LOPIVI (LO 8/2021) i la Contravenció sobre els Drets del Nen (ONU, 1989) reforcen, en el plànol normatiu, aquest compromís ètic amb cada alumne.

A aquestes grans línies se sumen tendències didàctiques concretes que estan refigurant la pràctica: la educació física saludable, els * model de control pedagògics* —educació esportiva de Daryl Siedentop, model comprensiu de Bunker i Thorpe, educació aventura, model de responsabilitat personal i social de Hellison, aprenentatge cooperatiu —, la * alfabetització física* (* physical literacy * ) impulsada per Margaret Whitehead, la* gamificació i l'ús de la * tecnologia educativa* (plusòmetres, aplicacions, vídeo anàlisi) quan aporten valor pedagògic. L'Educació Física contemporània ja no és un cos tancat d'exercicis prefixats, sinó un camp de disseny didàctic en constant evolució.

Figura 7. Els tres eixos de l'Educació Física del segle XXI: salut, competencial i inclusió.

8. AUTORES CLAU DEL PENSAMENT CONTEMPORANEU: CAGIGAL, PALEBES, LE BOULCH

Aturar-se en algunes figures nuclears ajuda a comprendre la trajectòria conceptual recent i permet citar referències sòlides davant el tribunal. José María Cagagal Gutiérrez (1928-1983) és la figura fundacional de l'Educació Física moderna a Espanya. Basc, jesuita, doctor en filosofia i esportista, va fundar el 1967 el Institut Nacional d'Educació Física (INEF) ** de Madrid, primer centre universitari espanyol dedicat específicament a la disciplina. El seu pensament es desplega en obres com** Hombra i esport * (1957),* esport, pedagogia i humanisme * (1971),* Cultura intel·lectual i cultura física * (1979) i* Oh esport! Anatomia d'un gegant * (1981, postuma). Cagil va reindicar la dignitat cultural de l'esport i de l'Educació Física davant dels que els consideraven activitats menors, va defensar una* antiropologia filosòfica del cos ** i va acabar la noció de** Com a ciència integradora de l'home que es mou. La seva denúncia de la gimnàstica mecanicista i la seva aposta per una educació pel moviment —no únicament del moviment — constituixen el viratge conceptual més important de la disciplina a Espanya.

Pierre Parlebas (n. 1934), sociòleg i especialista francès en jocs motors, és el creador de la praxiologia motriu, ciència de l'acció motriu que aspira a dotar de fonament epistemològic propi a l'Educació Física. El seu Lèxic de Praxiologia Motriz (Editorial Paidotribu, edició castellana de 2001) oferix les eines conceptuals del camp: conducta motriu , ituació motriu , acció motriu, lògica interna de les pràctiques, CAI (comunicació, contracomunicació, ambivalència, incertesa) i la cèlebre classificació CAI que distingix les pràctiques segons hi hagi o no companys (C), adversaris (A) i incertesa del medi (I). Aquesta classificació permet ordenar l'enorme varietat de pràctiques motrius i raonar pedagògicament sobre els seus aprenentatges específics. A Espanya, els treballs de José Hernández Moreno, Francisc Lagardera i Pere Lavega Burgués han desenvolupat i aplicat la praxiologia parlebasiana a l'àmbit escolar.

Jean Le Boulch (1924-2001), metge i professor francès, creador de la psicocinètica o mètode psicocinètic, va proposar una pedagogia global del moviment centrada en la persona i en les seves funcions psicomotrius. Les seves obres L'educació pel moviment en edat escolar (1969) i El desenvolupament psicomotor des del naixement fins als sis anys (1986) són referència obligada en qualsevol tema sobre psicomotricitat i Educació Física Infantil. El Boulch va criticar durament la gimnàstica analítica clàssica i va proposar un enfocament que partia de l'esquema corporal, de la coordinació dinàmica general, de la lateralització i de l'estructuració espaciotemporal com a objectius educatius centrals.

Figura 8. Tres autors clau del pensament contemporani: Cagigal, Parlebas i Le Boulch.

A aquestes tres figures, cal afegir, sense esgotar la llista, altres noms del pensament contemporani que el tribunal sabrà apreciar. Manuel Vizuete Carrotosa, catedràtic extremeny, ha investigat la història de la disciplina i la seva epistemologia. José Devís Devís, valencià i catedràtic de la Universitat de València, ha estat pioner en l'exploració entre Educació Física i Salut i en la crítica de l'enfoc rendiment. ** Onofre Contreras Jordà** (UCLM) ha produït manuals de referència com a Didàctica de l'Educació Física (Inde, 1998). ** Francisco Javier Castejón Oliva**, Robert Velázquez Buendia,* Dominc Blázquez Sánchez , Carmen Peiró Velert**,* Pedre Pastor Pradillo ,* Veicente Pedraz ** i** Jaume Bantulà i Janot han contribuït decisivament a la consolidació científica del camp en llengua castellana.

9. DIVERENCIAdor: CAGIGAL, PRAXIOLOGIA MOTRITZ I CARTA UNESCO DE L'EF

El recorregut conceptual de l'Educació Física culmina, a efectes didàctics i per fonamentar professionalment la pròpia pràctica docent, en tres referències més grans que convé dominar amb detall.

La primera és l'aportació de Vaig José María Cagagal com a fundador del pensament modern espanyol sobre Educació Física. Cagagal va il·lustrar dos girs conceptuals decisius. El primer va ser el pas des de la gimnàsia mecanicista —entesa com a successió d'exercicis analítics, executats sense sentit global, al mode de les velles taules de Ling — cap a la educació pel moviment, en la qual la conducta motriu és vehicle d'educació integral, no simple mitjà per millorar la condició física. El segon va ser l'afirmació de la del cos i de l'esport: davant d'una tradició que els situava en un graó inferior al saber lliures, Cagigigal va sostenir en Cultura intel·lectual i cultura física (1979) que cos i ment són dues dimensions d'una mateixa cultura humana, i que renunciar a una empobri l'altra. La seva antropologia filosòfica del cos encara nodrix els marcs teòrics contemporanis: la noció de persona en moviment, de intel·ligència motriu i de educació humanística per l'esport són herència directa del seu pensament.

La segona referència és la llargiologia motriu de Pierre Parlebas . La seva contribució epistemològica resol un problema que arrossegava la disciplina des del segle XIX: quin és l'objecte propi de l'Educació Física, què la distingix de la fisiologia de l'esforç, de la medicina esportiva o de la sociologia de l'esport? La resposta de Parlebas és nítida: l'objecte propi és la la conducta intencional, significativa, que el subjecte desplega en una situació motriu. A partir d'aquí, la praxiologia oferix criteris per classificar les pràctiques (psicomotrius/sociomotrius; amb companys, adversaris i/o incertesa del medi), per analitzar el seu (les invariants estructurals del joc o esport) i per prendre decisions didàctiques raonades. El Lèxic de Praxiologia Motriz (Paidotribut, 2001) recull els conceptes fonamentals i ha estat manual de capçalera de generacions de docents. La praxiologia no substituix la psicologia o la fisiologia; les complementa proporcionant, per fi, una mirada pròpiament motriu sobre les pràctiques que el o la docent programa.

La Terra referència, de caràcter institucional, és la Carta Internacional de l'Educació Física, l'Ectivitat Física i l'Esport aprovada per la UNESCO en la seva Conferència General de 1978 i revisada el 2015. La Carta proclama, en el seu article 1, que «la pràctica de l'educació física, l'activitat física i l'esport és un dret fonamental per a tothom», i articula els compromisos dels Estats membres al voltant de la qualitat, la igualtat d'accés, la formació del professorat, la lluita contra el dopatge i la integritat de l'esport. La seva importància és triple: dota la disciplina d'un marc internacional de drets, vincula l'Educació Física amb la salut pública i la cohesió social, i proporciona al docent espanyol arguments sòlids per defensar la centralitat de l'àrea en qualsevol debat sobre el currículum. La revisió del 2015 va actualitzar el text incorporant, entre altres qüestions, la inclusió de les persones amb discapacitat, l'equitat de gènere i la lluita contra la corrupció en l'esport.

Aquestes tres referències —Cagil, Parlebas, Carta UNESCO — articulen el cor conceptual del tema i permeten connectar la perspectiva espanyola, la fonamentació epistemològica i el marc internacional de drets. Citar-les amb precisió, fent esment de títols i dates, és un dels senyals que un tribunal experimentat reconix com a propis de qui ha estudiat el tema en profunditat i no es limita a repetir llocs comuns.

10. CONCLUSIÓ

Ressegueix l'evolució conceptual de l'Educació Física, des de la paidèria grega fins al currículum competencial del Decret 106/2022, de 5 d'agost, del Consell, no és un exercici d'erudició prescindible: és la base sobre la qual se sosté la pròpia identitat professional de l'especialista. Cadascuna de les grans fites que hem recorregut — l'ideal grec del cos educat, el redescobriment renaixentista, les escoles gimnàstiques del XIX, la institucionalització del XX i els tres eixos (salut, competències, inclusió) del segle XXI — ha deixat una sedimentació conceptual que seguix operant, de vegades sense que el docent ho adverteixi, en la seva manera de programar, avaluar i conduir-se al pati.

L'educació física que ensenyem avui no és el resultat d'una elecció arbitrària entre opcions equivalents; és el producte històric d'un llarg debat sobre què fa al cos educable, quines sabers constituixen el seu objecte propi i quina funció social complix el seu ensenyament. Dominar aquest debat permet al o a la docent situar-se amb criteri davant de les modes passatgeres, defensar davant de l'equip directiu, davant de les famílies i davant del tribunal d'oposició la legitimitat pedagògica de la disciplina i, sobretot, oferir a l'alumne una experiència formativa coherent, fonamentada i exigent. L'aportació de Cagal, la praxiologia motriu de Parlebas i la Carta de la UNESCO són els tres pilars contemporanis sobre els quals assentar aquesta professionalitat. Qui sàpiga fer-ho —en el pati cada dia i davant del tribunal quan arribi el moment — estarà fent, molt més enllà de les modes curriculars, una contribució silenciosa però decisiva a la formació integral de cada nen i nena que passi per la seva aula.

BIBLIOGRAFIA I REVERÈNCIES LEGISLATIVES

Normativa i legislació

1. Llei Orgànica 3/2020 , de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006 , de 3 de maig, d'Educació (LOMOE ) BOE núm . ~ ~ ~ 340 , de 30 de desembre de 2020 .
2. Reial Decret 157/2022 , d ' 1 de març, pel qual s'establixen l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Primària . ~ ~ ~ BOE núm . ~ ~ ~ 52 , de 2 de març de 2022 .
3. Decret 106/2022 , de 5 d'agost, del Consell, d'ordenació i currículum de l'etapa d'Educació Primària. DOGV núm. 9403, de 10 d'agost de 2022 .
4. Recomanació del Consell de la Unió Europea, de 22 de maig de 2018, relativa a les competències clau per a l'aprenentatge permanent. DOUE C 189, de 4 de juny de 2018.
5. Carta Internacional de l'Educació Física, l'activitat Física i l'Esport. UNESCO, París, 1978, revisada el 2015.
6. Llei 2/2011, de 22 de març, de la Generalitat, de l'Esport i l'Activitat Física de la Comunitat Valenciana. DOGV núm. 6487, de 24 de març de 2011.
7. Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència (LOPIVI). BOE núm. 134, de 5 de juny de 2021.
8. Convenció sobre els Drets del Nen, adoptada per l'Assemblea General de Nacions Unides el 20 de novembre de 1989. Ratificada per Espanya el 30 de novembre de 1990 .

Referències bibliogràfiques

1. Cagil, J. M . (1979). Cultura intel·lectual i cultura física. Kapelusz.
2. Cagil, J. M. (1971). Esport, pedagogia i humanisme. Comitè Olímpic Espanyol.
3. Parlebas, P. (2001). Lèxic de Praxiologia Motriz. Paidotribuc.
4. El Boulch, J. (1986). El desenvolupament psicomotor des del naixement fins als sis anys. Donyate.
5. Contreras Jordà, O. (1998). Didàctica de l'Educació Física: un enfocament constructivista. Inde.
6. Divís, J. (Coord). (2000). Activitat física, esport i salut. Inde.
7. Hernández Moreno, J. y Rodríguez Ribas, J. P. (2004). La praxiologia motriu: fonaments i aplicacions. Inde.
8. Vizuete Carrotosa, M . ( 2001 ) L'Educació Física i l'esport escolar durant el franquisme. UNED.
9. Pastor Pradillo, J. L. (1997). L'espai professional de l'educació física a Espanya: gènesi i formació (1883-1961). Universitat d'Alcalà.
10. Bantulà i Janot, J. i Mora Verdeny, J. M. (2002). Diccionari de jocs i esports tradicionals. Pòrtic.

ORIENTACIONS PER A L'ESTUDI

1. Memoritza l'arma de quatre blocs (clàssic, renaixentista, escoles gimnàstiques del XIX, segle XX-XXI) abans d'aturar- te en autors concrets. El tribunal aprecia la cronologia clara més que l'enumeració precipitada de noms solts.
2. Domina la diferència entre activitat física, exercici físic, esport i educació física. és vocabulari nuclear que reaparix en els temes 2, 5, 7 i 11; confondre aquests termes penalitza més del que es pensa.
3. Estudia conjuntament Cagilal, Parlebas i Le Boulch com a triada del pensament contemporani. Si domines les seves obres clau (* Cultura intel·lectual i cultura física , Lèxic de Praxiologia Motriz * i* L'educació pel moviment*) les podràs citar amb solvència en almenys deu temes del temari.
4. Repassa les quatre escoles gimnàstiques del XIX fins a poder enunciar-les sense dubter, amb els seus autors principals: alemanya (GutsMuths, Jahn, Spiess), sueca (Ling), francesa (Amorós, Hèbert) i anglesa (Arnold, Coubertin). No oblidis que Francisco Amorós va néixer a València, dada que convé esmentar en una oposició autonòmica.
5. Prepara una cita literal breu de Cagil i una altra de la Carta UNESCO 1978. una frase memoritzada, ben situada en el discurs oral, val més que deu paràfrasi.
6. Té cura del diferenciador fins a l'última data: Carta UNESCO 1978 amb revisió 2015, Lèxic de Praxiologia Motriz edició castellana 2001, Cultura intel·lectual i cultura física 1979 i Esport, pedagogia i humanisme 1971. Si dubtes, millor substituir per una altra dada de la qual tinguis certesa absoluta.
7. Assaja la defensa oral del tema en veu alta mesurant el temps. amb 5.500 paraules escrites l'exposició ronda els 40 minuts: practica retallant els apartats 4 i 5 sense perdre l'armaç cronològic, perquè són els més densos i els que primer se sacrifiquen si vas just de temps.