TEMA 1. CONCEPTE D'EDUCACIÓ FÍSICA: EVOLUCIÓ I DESENVOLUPAMENT DELS DIFERENTS CONCEPTES

ÍNDEX

1. Introducció
2. El concepte polisèmic d'Educació Física
3. L'Educació Física en l'antiguitat clàssica: paideia grega i mens sana in corpore sano
4. Educació Física medieval i renaixentista: de l'ascetisme a Mercurialis
5. L'Educació Física en la Il·lustració i el segle XIX: les quatre escoles
6. L'Educació Física del segle XX: de l'higienisme a l'educatiu
7. L'Educació Física del segle XXI: salut, competències i inclusió
8. Autors clau del pensament contemporani: Cagigal, Parlebas, Le Boulch
9. Diferenciador: Cagigal, praxiologia motriu i Carta UNESCO de l'EF
10. Conclusió
11. Bibliografia i referències legislatives

1. INTRODUCCIÓ

Poques disciplines educatives han travessat una metamorfosi conceptual tan profunda com l'Educació Física. El que durant segles es va denominar gimnàstica, exercici corporal o cultura física és hui una àrea curricular plenament reconeguda, amb identitat epistemològica, amb sabers propis i amb una funció formativa específica dins del projecte educatiu comú. Comprendre com s'ha gestat este reconeixement no és un capritx erudit: és la primera condició per a defensar davant un tribunal, davant un claustre i davant una família que l'Educació Física no és un complement amable de les anomenades matèries serioses, sinó una via privilegiada per a la formació integral de la persona.

Este tema reunix quatre preguntes que qualsevol mestre o mestra especialista ha de poder respondre amb solvència. Què vol dir exactament Educació Física, i en què es distingix de termes pròxims com gimnàstica, esport, activitat física o cultura corporal? Com s'ha construït històricament este concepte, des de la paideia grega fins a les escoles gimnàstiques del segle XIX i les propostes competencials actuals? Qui han sigut els grans referents intel·lectuals que han dotat la disciplina del seu estatut científic contemporani? I, sobretot, quina visió del cos, del moviment i de l'aprenentatge sosté el currículum vigent a la Comunitat Valenciana?

El plantejament que seguix combina tres mirades. La històrica, que recorre les grans fites del pensament sobre el cos educat, des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. L'epistemològica, que es pregunta quin és l'objecte propi de la disciplina i què la diferencia de les ciències de l'esport o de les pràctiques terapèutiques. I la normativa i didàctica, que situa el debat dins del marc legal vigent —LOMLOE (LO 3/2020), Reial Decret 157/2022 i Decret 106/2022, de 5 d'agost, del Consell— i de les decisions quotidianes que prenen el o la docent al pati, al gimnàs i a la pista poliesportiva.

2. EL CONCEPTE POLISÈMIC D'EDUCACIÓ FÍSICA

La primera dificultat en abordar l'Educació Física és semàntica. Hui conviuen, no sempre amb bon veïnatge, diversos termes pròxims que convé deslindar abans de seguir avant. Activitat física designa qualsevol moviment corporal produït per la contracció muscular que incrementa la despesa energètica per damunt del nivell basal; és un terme biomèdic, descriptiu, alié per si mateix a qualsevol intencionalitat educativa. Exercici físic es referix a l'activitat planificada, estructurada i repetitiva orientada a millorar un o més components de la condició física, i apareix històricament lligat a la fisiologia de l'esforç. Esport introduïx la institucionalització, les regles, la competició i, amb freqüència, la busca del rendiment; té una dimensió cultural, social i econòmica que excedix el pur moviment.

Davant d'estos termes, Educació Física és, sobretot, educació: un procés intencional, sistemàtic i planificat dirigit al desenvolupament integral de la persona a través de les conductes motrius. La definició clàssica de José María Cagigal la situa com a «ciència aplicada de la Kinantropologia», aquella que s'ocupa de l'home que es mou i del moviment de l'home, i l'entén com una via privilegiada d'educació perquè integra simultàniament allò biològic, allò psicològic, allò cognitiu, allò emocional i allò social. Pierre Parlebas, fundador de la praxiologia motriu, proposa una formulació encara més nítida: l'Educació Física és una pedagogia de les conductes motrius, on la conducta motriu no és el moviment observable des de fora (això seria un comportament), sinó el moviment dotat de sentit per al subjecte que el realitza.

Esta distinció entre moviment (mecànic, observable) i conducta motriu (intencional, significativa) marca la frontera entre una concepció mecanicista i una concepció educativa. Quan un xiquet salta a la corda, hi ha un moviment muscular mesurable, sí, però hi ha també una decisió, un càlcul perceptiu, una emoció, una relació amb el grup, una representació del propi cos. L'Educació Física moderna s'ocupa precisament del segon aspecte: no entrena cossos com entrena un tècnic esportiu, sinó que educa persones a través del moviment.

Altres termes pròxims mereixen una breu nota. La Psicomotricitat, especialment desenvolupada en l'àmbit francòfon per autors com Julián de Ajuriaguerra, Pierre Vayer o Bernard Aucouturier, ha centrat la seua mirada en la relació entre cos i psique en els primers anys de vida; és pròxima a l'Educació Física, però sol situar-se en edats primerenques i en contextos clínics o de primer cicle. L'expressió corporal, les activitats en el medi natural, les danses tradicionals o el joc motor són continguts legítims de l'Educació Física, no disciplines autònomes que la substituïsquen. La cultura física és un terme ampli i antic, hui poc usat en valencià acadèmic excepte en contextos historiogràfics.

3. L'EDUCACIÓ FÍSICA EN L'ANTIGUITAT CLÀSSICA: PAIDEIA GREGA I MENS SANA IN CORPORE SANO

L'origen del pensament occidental sobre el cos educat se situa en la Grècia clàssica, on per primera vegada l'exercici corporal s'integra en un projecte educatiu intencional i filosòficament fonamentat. La paideia —noció central de la cultura hel·lènica— designa precisament este procés de formació integral del ciutadà lliure, en el qual la gimnàstica ocupa un lloc tan important com la música i les lletres. L'ideal del kalokagathía (de kalós, bell, i agathós, bo) sintetitza esta unitat: un home complet és alhora bell de cos i bo d'ànima, sense que es puga aconseguir l'un sense l'altre.

Les dues grans ciutats-Estat van encarnar dos models contrastats. Esparta, fidel a la seua vocació militar, va desenvolupar una educació física orientada a la formació del guerrer: l'agogé, sistema rigorós d'entrenament des dels set anys, incloïa marxes, lluites, carreres i resistència al dolor; les joves espartanes també s'exercitaven públicament, fet excepcional en el món antic, amb l'argument que només cossos forts engendrarien fills forts. Atenes, en canvi, va integrar la gimnàstica en una educació més equilibrada: el gymnasion (d'on procedix el terme gimnàstica) era alhora espai per a l'exercici i per a la conversa filosòfica; allí van impartir classes Plató en l'Acadèmia i Aristòtil en el Liceu, tots dos noms presos de gimnasos àtics.

Els grans pensadors grecs van teoritzar explícitament sobre l'educació del cos. Plató, en La República i en Les Lleis, sosté que la gimnàstica és necessària per a l'equilibri de l'ànima i critica tant el descuit del cos com el seu cultiu desmesurat en l'atleta professional. Aristòtil, en La Política, defensa una gimnàstica moderada en la infància, gradualment més exigent, evitant els extrems que generen tant de flonjor com brutalitat. Hipòcrates, pare de la medicina, formula intuïcions higienistes que el segle XIX recuperarà: l'exercici manté l'equilibri dels humors i prevé la malaltia. Finalment, els Jocs Olímpics antics, celebrats ininterrompudament des del 776 a.C. fins al 393 d.C., van institucionalitzar una pràctica que articulava religió, política, cultura i esport, i que va dotar Occident del mite fundacional al qual va tornar Pierre de Coubertin a finals del XIX.

Roma va heretar parcialment el llegat grec, però el va reformular en clau pragmàtica i militar. La gimnàstica atlètica va perdre prestigi davant l'entrenament del soldat, els espectacles circenses van substituir la competició esportiva com a rite social i els banys públics (thermae) van integrar l'exercici en una rutina higiènica més àmplia. La cèlebre màxima atribuïda a Juvenal (Sàtires, X), orandum est ut sit mens sana in corpore sano, no va nàixer exactament com un elogi de l'esport, sinó com una invocació a desitjar béns raonables; amb el temps, tanmateix, es va convertir en lema universal de l'educació corporal i va ser adoptada com a divisa per innombrables institucions, inclòs el Comitè Olímpic Internacional restaurat per Coubertin.

4. EDUCACIÓN FÍSICA MEDIEVAL I RENAIXENTISTA: DE L'ASCETISME A MERCURIALIS

L'Edat Mitjana va suposar una notable retracció del pensament sobre el cos educat. La influència del cristianisme agustinià va introduir una concepció dualista que va privilegiar l'ànima sobre el cos, associat en molts contextos a la temptació i al pecat, i l'educació cristiana es va centrar en la formació espiritual i llibresca. Això no significa, tanmateix, que l'exercici corporal desapareguera. L'educació cavalleresca —dirigida a la formació del noble guerrer— incloïa les set habilitats del cavaller (muntar, nadar, tirar amb arc, esgrima, caça, escacs i versificació), i els tornejos i les justes medievals van mantindre viva una pràctica corporal codificada. Les festivitats populars van conservar jocs motors tradicionals que, segles després, els etnòlegs recuperarien com a objecte d'estudi.

Amb el Renaixement es produïx un gir decisiu. El redescobriment dels autors clàssics, l'humanisme i la nova valoració de l'individu van permetre rehabilitar el cos com a objecte de cura i formació. Vittorino da Feltre (1378-1446) va fundar a Màntua La Casa Giocosa, una de les primeres institucions educatives que va integrar sistemàticament l'exercici físic en la formació dels joves nobles. Petrus Paulus Vergerius i, sobretot, els educadors humanistes del Cinquecento van reivindicar la unitat cos-ment a la manera grega. Erasme de Rotterdam va dedicar atenció a l'exercici en els seus tractats pedagògics, i Joan Lluís Vives, valencià universal i referent obligat en qualsevol oposició de la Comunitat, va advocar en De anima et vita i en els seus tractats pedagògics per una educació que cuidara també el cos de l'alumne.

La fita fundacional de la literatura específica sobre Educació Física va arribar amb Jerónimo Mercurialis (Girolamo Mercuriale, 1530-1606), metge italià que en 1569 va publicar De arte gymnastica, considerada la primera obra moderna dedicada íntegrament al exercici físic. Mercurialis va recopilar sistemàticament els coneixements de l'antiguitat clàssica, va distingir entre gimnàstica militar, mèdica i atlètica, i va proposar un enfocament profilàctic de l'exercici que anticipa l'higienisme posterior. La seua obra va ser traduïda i reeditada durant més d'un segle i va deixar una petjada visible en els pedagogs de la Il·lustració.

Al llarg dels segles XVII i XVIII, altres pensadors van preparar el terreny per a la institucionalització moderna de la disciplina. Joan Amós Comenio (1592-1670), en la seua Didáctica magna (1632), va incloure la cura del cos entre les dimensions de l'educació; John Locke, en Algunos pensamientos sobre la educación (1693), va defendre l'exercici físic per a enfortir la constitució del jove gentleman; i Jean-Jacques Rousseau, en Emilio o de la educación (1762), va elevar l'educació corporal a principi pedagògic: per a Rousseau, el cos del xiquet no ha de ser apressat per la instrucció llibresca, sinó acompanyat en el seu desplegament natural, idea que recollirien després els pioners de les escoles gimnàstiques del XIX.

5. L'EDUCACIÓ FÍSICA EN LA IL·LUSTRACIÓ I EL SEGLE XIX: LES QUATRE ESCOLES

El segle XIX és, sense discussió, el moment fundacional de l'Educació Física moderna. La conjunció de diversos factors —l'ascens de l'estat-nació que requeria ciutadans i soldats sans, el desenvolupament de la medicina higienista, la industrialització amb els seus efectes negatius sobre la salut popular i la mateixa consolidació dels sistemes educatius públics— va produir el sorgiment de diverses escoles gimnàstiques nacionals que es disputarien durant dècades l'hegemonia pedagògica europea. Tradicionalment es distingixen quatre grans corrents: l'alemanya, la sueca, la francesa i l'anglesa, cadascuna amb la seua filosofia, els seus mètodes i els seus protagonistes.

La escola alemanya va ser iniciada per Johann Christoph Friedrich GutsMuths (1759-1839), considerat el pare de la gimnàstica pedagògica moderna; la seua obra Gymnastik für die Jugend (1793) va sistematitzar per primera vegada els exercicis escolars. La línia va ser continuada i radicalitzada per Friedrich Ludwig Jahn (1778-1852), el Turnvater Jahn, creador del Turnen, un sistema de gimnàstica patriòtica concebut per a regenerar la joventut alemanya davant l'ocupació napoleònica; va introduir els grans aparells (barra fixa, paral·leles, anelles, poltre) i els Turnplatz, espais públics de pràctica col·lectiva. Més tard, Adolf Spiess (1810-1858) va escolaritzar definitivament el Turnen, dotant-lo de progressió metodològica i fent-lo compatible amb l'organització de l'aula.

La escola sueca va nàixer de la mà de Pehr Henrik Ling (1776-1839), fundador en 1813 del Reial Institut Central de Gimnàstica d'Estocolm. El seu enfocament, profundament influenciat per l'anatomia i la fisiologia, va estructurar la gimnàstica en quatre grans branques (pedagògica, militar, mèdica i estètica) i va privilegiar els exercicis analítics sense aparells, executats amb precisió geomètrica al ritme del comandament del professor. El seu fill Hjalmar Ling va introduir l'anomenat quadre o taula de Ling, esquema de progressió de la sessió que durant dècades va marcar la pràctica docent. La gimnàstica sueca va ser percebuda com més sana, més universal i més adequada a l'escola que les exigències atlètiques del Turnen alemany.

La escola francesa, amb un origen militar marcat, va tindre en Francisco Amorós y Ondeano (1770-1848) —valencià nascut a València, fet rellevant per a una oposició autonòmica— el seu gran impulsor. Refugiat a França després de la Guerra de la Independència, va fundar a París el Gimnasio Normal Civil y Militar en 1820 i va publicar el Manual d'éducation physique, gymnastique et morale (1830), que combinava exercicis militars amb elements pedagògics i morals. La tradició francesa va ser represa després per l'oficial Georges Hébert (1875-1957), creador del mètode natural, basat en les deu famílies d'habilitats humanes bàsiques (caminar, córrer, saltar, grimpar, alçar, llançar, defendre's, nadar i els desplaçaments quadrúpedes), que va anticipar molts plantejaments de l'educació motriz contemporània.

La escola anglesa, finalment, va optar per una via distintiva: en lloc de la gimnàstica analítica continental, va apostar per l'esport educatiu practicat en les public schools. Sota l'influx de Thomas Arnold (1795-1842), director del col·legi de Rugby, l'esport d'equip (cricket, rugbi, futbol) es va concebre com a instrument de formació del caràcter, del joc net (fair play), del lideratge i de la disciplina personal. D'esta tradició arranca, ja a finals de segle, l'obra del baró Pierre de Coubertin (1863-1937), restaurador dels Jocs Olímpics moderns (Atenes, 1896) i promotor d'un olimpisme educatiu els principis del qual encara s'invoquen hui.

6. L'EDUCACIÓ FÍSICA DEL SEGLE XX: DE L'HIGIENISME A L'EDUCATIU

El segle XX va heretar les escoles gimnàstiques del XIX i, durant les seues primeres dècades, les va prolongar, barrejar i matisar. Un corrent especialment fructífer va ser la gimnàstica neosueca, sintetitzada per autors com Niels Bukh a Dinamarca, Elin Falk i Elli Björksten a Suècia i Joseph G. Thulin, que van introduir major varietat, ritme i atenció al xiquet en la rigidesa original del sistema de Ling. Paral·lelament, en l'àmbit francòfon es va desenvolupar la gimnàstica expressiva de François Delsarte i Émile Jaques-Dalcroze, este últim creador de la rítmica, que posaria les bases de l'expressió corporal i de l'educació musical contemporànies. L'escola de Rudolf Bode i Mary Wigman a Alemanya va explorar la dansa moderna i l'expressivitat del moviment, línies que Rudolf Laban (1879-1958) teoritzaria en el seu Laban Movement Analysis, encara hui referència en expressió corporal.

A Espanya, el segle XX va veure una institucionalització lenta però progressiva. La Institución Libre de Enseñanza (ILE), fundada en 1876 per Francisco Giner de los Ríos, va impulsar decididament l'educació corporal, les excursions al camp i el contacte amb la natura, incorporant influències angleses i sueques; figures com Manuel Bartolomé Cossío van aprofundir este enfocament. Durant la Segona República es van crear iniciatives pioneres com l'Escuela Central de Educación Física de Toledo (de tradició militar) i es va introduir l'àrea en els plans d'estudi normalistes. Després del parèntesi del franquisme, en el qual l'Educació Física va quedar instrumentalitzada per la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, la Llei General d'Educació de 1970 va integrar formalment la disciplina en l'EGB, encara que amb dotació deficient, professorat escàs i escassa consideració acadèmica.

El vertader punt d'inflexió va arribar amb la Llei Orgànica 1/1990 (LOGSE), que va dotar per primera vegada l'Educació Física d'estatut ple com a àrea curricular obligatòria en Primària i Secundària, amb mestres especialistes formats específicament i un currículum articulat en blocs de contingut (condició física, habilitats i destreses, expressió corporal, jocs i esports, activitats en la natura, salut corporal). Les lleis posteriors —LOPEG (1995), LOCE (2002) que no va arribar a desplegar-se, LOE (2006), LOMCE (2013) i LOMLOE (LO 3/2020)— han mantingut este reconeixement, modificant l'organització per competències i els enfocaments didàctics, però sense qüestionar el lloc de la disciplina en el sistema.

En paral·lel a esta consolidació normativa, el segle XX va veure sorgir una rica producció teòrica que va dotar l'Educació Física de fonaments epistemològics propis. La psicomotricitat francòfona (Ajuriaguerra, Le Boulch, Vayer, Picq, Lapierre, Aucouturier) va reformular l'educació del cos en clau d'unitat psicosomàtica, especialment en la primera infància. L'educació física de base i la psicocinètica de Jean Le Boulch van proposar una pedagogia centrada en el desenvolupament de les funcions psicomotrius més que en la mera adquisició de gestos tècnics. La sociomotricitat i la praxiologia motriu de Pierre Parlebas, a partir dels anys setanta, van oferir per primera vegada un marc teòric rigorós capaç de classificar les pràctiques motrius i de fonamentar científicament les decisions del docent.

7. L'EDUCACIÓ FÍSICA DEL SEGLE XXI: SALUT, COMPETÈNCIES I INCLUSIÓ

L'Educació Física del segle XXI s'ha reconfigurat entorn de tres eixos que convé presentar en els seus contorns abans de tancar el recorregut. El primer és l'eix de la salut, associat al reconeixement de la inactivitat física com un dels grans problemes de salut pública contemporanis. L'Organització Mundial de la Salut va publicar en 2020 unes Directrius sobre activitat física i comportament sedentari que recomanen a xiquets i adolescents una mitjana de 60 minuts diaris d'activitat física moderada o vigorosa, així com exercicis d'enfortiment muscular i ossi almenys tres vegades per setmana. L'Estratègia NAOS (Nutrició, Activitat Física i Prevenció de l'Obesitat), impulsada a Espanya per l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, situa l'escola com a agent clau de prevenció. Esta lectura sanitària travessa el currículum actual sense que l'Educació Física es reduïsca a una mera profilaxi: la salut és horitzó ètic i educatiu, no objectiu únic.

El segon eix és el competencial. La Recomanació del Consell de la Unió Europea de 22 de maig de 2018 sobre les competències clau per a l'aprenentatge permanent va reformular el marc europeu, i la LOMLOE el va incorporar a l'ordenament espanyol. El Reial Decret 157/2022, d'1 de març, establix els ensenyaments mínims d'Educació Primària definint huit competències clau i un perfil d'eixida. L'Educació Física aporta a este perfil d'eixida una contribució específica a través de les seues cinc competències específiques en el currículum valencià: la resolució de problemes motors, la salut, les manifestacions de la cultura motriu, la comunicació corporal i la integració de valors. L'enfocament competencial implica reorganitzar l'ensenyament entorn de situacions d'aprenentatge contextualitzades, on l'alumne o alumna mobilitza sabers per a resoldre reptes reals o simulats.

El tercer eix és el de la inclusió i l'equitat. L'Educació Física del segle XXI assumix que l'aula és plural i que la diversitat —de capacitats, d'origen, de gènere, de cultura— és un valor i no un problema. Els avanços en Activitat Física Adaptada (AFA), els models de disseny universal de l'aprenentatge (DUA), la perspectiva coeducativa i l'atenció a les necessitats específiques de suport educatiu articulen hui bona part de la innovació didàctica. La LOPIVI (LO 8/2021) i la Convenció sobre els Drets del Xiquet (ONU, 1989) reforcen, en el pla normatiu, este compromís ètic amb cada alumne.

A estes grans línies se sumen tendències didàctiques concretes que estan reconfigurant la pràctica: l'educació física saludable, els models pedagògics —educació esportiva de Daryl Siedentop, model comprensiu de Bunker i Thorpe, educació aventura, model de responsabilitat personal i social de Hellison, aprenentatge cooperatiu—, l'alfabetització física (physical literacy) impulsada per Margaret Whitehead, la gamificació i l'ús de la tecnologia educativa (pulsòmetres, aplicacions, vídeo anàlisi) quan aporten valor pedagògic. L'Educació Física contemporània ja no és un cos tancat d'exercicis prefixats, sinó un camp de disseny didàctic en constant evolució.

8. AUTORS CLAU DEL PENSAMENT CONTEMPORANI: CAGIGAL, PARLEBAS, LE BOULCH

Detindre's en algunes figures nuclears ajuda a comprendre la trajectòria conceptual recent i permet citar referències sòlides davant el tribunal. José María Cagigal Gutiérrez (1928-1983) és la figura fundacional de l'Educació Física moderna a Espanya. Basc, jesuïta, doctor en filosofia i esportista, va fundar en 1967 l'Instituto Nacional de Educación Física (INEF) de Madrid, primer centre universitari espanyol dedicat específicament a la disciplina. El seu pensament es desplega en obres com Hombres y deporte (1957), Deporte, pedagogía y humanismo (1971), Cultura intelectual y cultura física (1979) i ¡Oh deporte! Anatomía de un gigante (1981, pòstuma). Cagigal va reivindicar la dignitat cultural de l'esport i de l'Educació Física davant d'aquells que els consideraven activitats menores, va defendre una antropologia filosòfica del cos i va encunyar la noció de Kinantropologia com a ciència integradora de l'home que es mou. La seua denúncia de la gimnàstica mecanicista i la seua aposta per una educació pel moviment —no únicament del moviment— constituïxen el viratge conceptual més important de la disciplina a Espanya.

Pierre Parlebas (n. 1934), sociòleg i especialista francés en jocs motors, és el creador de la praxiologia motriu, ciència de l'acció motriu que aspira a dotar de fonament epistemològic propi l'Educació Física. El seu Léxico de Praxiología Motriz (Editorial Paidotribo, edició castellana de 2001) oferix les ferramentes conceptuals del camp: conducta motriu, situació motriu, acció motriu, lògica interna de les pràctiques, CAI (comunicació, contracomunicació, ambivalència, incertesa) i la cèlebre classificació CAI que distingix les pràctiques segons hi haja o no companys (C), adversaris (A) i incertesa del medi (I). Esta classificació permet ordenar l'enorme varietat de pràctiques motrius i raonar pedagògicament sobre els seus aprenentatges específics. A Espanya, els treballs de José Hernández Moreno, Francisco Lagardera i Pere Lavega Burgués han desenvolupat i aplicat la praxiologia parlebasiana a l'àmbit escolar.

Jean Le Boulch (1924-2001), metge i professor francés, creador de la psicocinètica o mètode psicocinètic, va proposar una pedagogia global del moviment centrada en la persona i en les seues funcions psicomotrius. Les seues obres La educación por el movimiento en edad escolar (1969) i El desarrollo psicomotor desde el nacimiento hasta los seis años (1986) són referència obligada en qualsevol tema sobre psicomotricitat i Educació Física infantil. Le Boulch va criticar durament la gimnàstica analítica clàssica i va proposar un enfocament que partia de l'esquema corporal, de la coordinació dinàmica general, de la lateralització i de l'estructuració espai-temporal com a objectius educatius centrals.

A estes tres grans figures convé afegir, sense esgotar la llista, altres noms del pensament contemporani que el tribunal sabrà apreciar. Manuel Vizuete Carrizosa, catedràtic extremeny, ha investigat la història de la disciplina i la seua epistemologia. José Devís Devís, valencià i catedràtic de la Universitat de València, ha sigut pioner en l'articulació entre Educació Física i salut i en la crítica de l'enfocament rendiment. Onofre Contreras Jordán (UCLM) ha produït manuals de referència com Didáctica de la Educación Física (Inde, 1998). Francisco Javier Castejón Oliva, Roberto Velázquez Buendía, Domingo Blázquez Sánchez, Carmen Peiró Velert, Pedro Pastor Pradillo, Vicente Pedraz i Jaume Bantulà i Janot han contribuït decisivament a la consolidació científica del camp en llengua castellana.

9. DIFERENCIADOR: CAGIGAL, PRAXIOLOGIA MOTRIU I CARTA UNESCO DE L'EF

El recorregut conceptual de l'Educació Física culmina, a efectes didàctics i per a fonamentar professionalment la mateixa pràctica docent, en tres referències majors que convé dominar amb detall.

La primera és l'aportació de José María Cagigal com a fundador del pensament modern espanyol sobre Educació Física. Cagigal va articular dos girs conceptuals decisius. El primer va ser el pas des de la gimnàstica mecanicista —entesa com a successió d'exercicis analítics, executats sense sentit global, a la manera de les velles taules de Ling— cap a l'educació pel moviment, en la qual la conducta motriu és vehicle d'educació integral, no simple mitjà per a millorar la condició física. El segon va ser l'afirmació de la dignitat cultural del cos i de l'esport: davant d'una tradició que els situava en un graó inferior al saber llibresc, Cagigal va sostindre en Cultura intelectual y cultura física (1979) que cos i ment són dues dimensions d'una mateixa cultura humana, i que renunciar a una empobrix l'altra. La seua antropologia filosòfica del cos encara nutrix els marcs teòrics contemporanis: la noció de persona en moviment, d'intel·ligència motriu i d'educació humanística per l'esport són herència directa del seu pensament.

La segona referència és la praxiologia motriu de Pierre Parlebas. La seua contribució epistemològica resol un problema que arrossegava la disciplina des del segle XIX: quin és l'objecte propi de l'Educació Física, què la distingix de la fisiologia de l'esforç, de la medicina esportiva o de la sociologia de l'esport? La resposta de Parlebas és nítida: l'objecte propi és l'acció motriu, entesa com a conducta intencional, significativa, que el subjecte desplega en una situació motriu. A partir d'ací, la praxiologia oferix criteris per a classificar les pràctiques (psicomotrius/sociomotrius; amb companys, adversaris i/o incertesa del medi), per a analitzar la seua lògica interna (les invariants estructurals del joc o esport) i per a prendre decisions didàctiques raonades. El Léxico de Praxiología Motriz (Paidotribo, 2001) recull els conceptes fonamentals i ha sigut manual de capçalera de generacions de docents. La praxiologia no substituïx la psicologia o la fisiologia; les complementa proporcionant, per fi, una mirada pròpiament motriu sobre les pràctiques que el o la docent programa.

La tercera referència, de caràcter institucional, és la Carta Internacional de l'Educació Física, l'Activitat Física i l'Esport aprovada per la UNESCO en la seua Conferència General de 1978 i revisada en 2015. La Carta proclama, en el seu article 1, que «la pràctica de l'educació física, l'activitat física i l'esport és un dret fonamental per a tots», i articula els compromisos dels Estats membres entorn de la qualitat, la igualtat d'accés, la formació del professorat, la lluita contra el dopatge i la integritat de l'esport. La seua importància és triple: dota la disciplina d'un marc internacional de drets, vincula l'Educació Física amb la salut pública i la cohesió social, i proporciona al docent espanyol arguments sòlids per a defensar la centralitat de l'àrea en qualsevol debat sobre el currículum. La revisió de 2015 va actualitzar el text incorporant, entre altres qüestions, la inclusió de les persones amb discapacitat, l'equitat de gènere i la lluita contra la corrupció en l'esport.

Estes tres referències —Cagigal, Parlebas, Carta UNESCO— articulen el cor conceptual del tema i permeten connectar la perspectiva espanyola, la fonamentació epistemològica i el marc internacional de drets. Citar-les amb precisió, esmentant títols i dates, és un dels senyals que un tribunal experimentat reconeix com a pròpies de qui ha estudiat el tema en profunditat i no es limita a repetir llocs comuns.

10. CONCLUSIÓ

Recórrer l'evolució conceptual de l'Educació Física, des de la paideia grega fins al currículum competencial del Decret 106/2022, de 5 d'agost, del Consell, no és un exercici d'erudició prescindible: és la base sobre la qual se sosté la mateixa identitat professional de l'especialista. Cadascuna de les grans fites que hem recorregut —l'ideal grec del cos educat, el redescobriment renaixentista, les escoles gimnàstiques del XIX, la institucionalització del XX i els tres eixos (salut, competències, inclusió) del segle XXI— ha deixat una sedimentació conceptual que seguix operant, a vegades sense que el docent ho advertisca, en la seua manera de programar, avaluar i conduir-se al pati.

L'Educació Física que ensenyem hui no és el resultat d'una elecció arbitrària entre opcions equivalents; és el producte històric d'un llarg debat sobre què fa el cos educable, quins sabers constituïxen el seu objecte propi i quina funció social complix el seu ensenyament. Dominar este debat permet al o a la docent situar-se amb criteri davant les modes passatgeres, defendre davant l'equip directiu, davant les famílies i davant el tribunal d'oposició la legitimitat pedagògica de la disciplina i, sobretot, oferir a l'alumnat una experiència formativa coherent, fonamentada i exigent. L'aportació de Cagigal, la praxiologia motriu de Parlebas i la Carta de la UNESCO són els tres pilars contemporanis sobre els quals assentar esta professionalitat. Qui sàpiga fer-ho —al pati cada dia i davant el tribunal quan arribe el moment— estarà fent, molt més enllà de les modes curriculars, una contribució silenciosa però decisiva a la formació integral de cada xiquet i xiqueta que passe per la seua aula.

BIBLIOGRAFIA I REFERÈNCIES LEGISLATIVES

Normativa i legislació

1. Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE). BOE núm. 340, de 30 de desembre de 2020.
2. Reial Decret 157/2022, d'1 de març, pel qual s'establixen l'ordenació i els ensenyaments mínims de l'Educació Primària. BOE núm. 52, de 2 de març de 2022.
3. Decret 106/2022, de 5 d'agost, del Consell, d'ordenació i currículum de l'etapa d'Educació Primària. DOGV núm. 9403, de 10 d'agost de 2022.
4. Recomanació del Consell de la Unió Europea, de 22 de maig de 2018, relativa a les competències clau per a l'aprenentatge permanent. DOUE C 189, de 4 de juny de 2018.
5. Carta Internacional de l'Educació Física, l'Activitat Física i l'Esport. UNESCO, París, 1978, revisada en 2015.
6. Llei 2/2011, de 22 de març, de la Generalitat, de l'Esport i l'Activitat Física de la Comunitat Valenciana. DOGV núm. 6487, de 24 de març de 2011.
7. Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l'adolescència davant la violència (LOPIVI). BOE núm. 134, de 5 de juny de 2021.
8. Convenció sobre els Drets del Xiquet, adoptada per l'Assemblea General de Nacions Unides el 20 de novembre de 1989. Ratificada per Espanya el 30 de novembre de 1990.

Referències bibliogràfiques

1. Cagigal, J. M. (1979). Cultura intelectual y cultura física. Kapelusz.
2. Cagigal, J. M. (1971). Deporte, pedagogía y humanismo. Comité Olímpico Español.
3. Parlebas, P. (2001). Léxico de Praxiología Motriz. Paidotribo.
4. Le Boulch, J. (1986). El desarrollo psicomotor desde el nacimiento hasta los seis años. Doñate.
5. Contreras Jordán, O. (1998). Didáctica de la Educación Física: un enfoque constructivista. Inde.
6. Devís Devís, J. (Coord.). (2000). Actividad física, deporte y salud. Inde.
7. Hernández Moreno, J. y Rodríguez Ribas, J. P. (2004). La praxiología motriz: fundamentos y aplicaciones. Inde.
8. Vizuete Carrizosa, M. (2001). La Educación Física y el deporte escolar durante el franquismo. UNED.
9. Pastor Pradillo, J. L. (1997). El espacio profesional de la Educación Física en España: génesis y formación (1883-1961). Universidad de Alcalá.
10. Bantulà i Janot, J. y Mora Verdeny, J. M. (2002). Diccionari de jocs i esports tradicionals. Pòrtic.

ORIENTACIONS PER A L'ESTUDI

1. Memoritza l'armadura històrica en quatre blocs (clàssic, renaixentista, escoles gimnàstiques del XIX, segle XX-XXI) abans de detindre't en autors concrets. El tribunal aprecia la cronologia clara més que l'enumeració apressada de noms solts.
2. Domina la diferència entre activitat física, exercici físic, esport i Educació Física. És vocabulari nuclear que reapareix en els temes 2, 5, 7 i 11; confondre estos termes penalitza més del que es pensa.
3. Estudia conjuntament Cagigal, Parlebas i Le Boulch com a triada del pensament contemporani. Si domines les seues obres clau (Cultura intelectual y cultura física, Léxico de Praxiología Motriz i La educación por el movimiento) podràs citar-les amb solvència en almenys deu temes del temari.
4. Repassa les quatre escoles gimnàstiques del XIX fins a poder enunciar-les sense dubtar, amb els seus autors principals: alemanya (GutsMuths, Jahn, Spiess), sueca (Ling), francesa (Amorós, Hébert) i anglesa (Arnold, Coubertin). No oblides que Francisco Amorós va nàixer a València, dada que convé esmentar en una oposició autonòmica.
5. Prepara una cita literal breu de Cagigal i una altra de la Carta UNESCO 1978. Una frase memoritzada, ben situada en el discurs oral, val més que deu paràfrasis.
6. Cuida el diferenciador fins a l'última data: Carta UNESCO 1978 amb revisió 2015, Léxico de Praxiología Motriz edició castellana 2001, Cultura intelectual y cultura física 1979 i Deporte, pedagogía y humanismo 1971. Si dubtes, millor substituir per una altra dada de la qual tingues certesa absoluta.
7. Assaja la defensa oral del tema en veu alta mesurant el temps. Amb 5.500 paraules escrites l'exposició ronda els 40 minuts: practica retallant els apartats 4 i 5 sense perdre l'armadura cronològica, perquè són els més densos i els que primer se sacrifiquen si vas just de temps.